(7) Deambulant en diumenge

Es regira dins del llit tot fent mandres, al cap i a la fi és diumenge i el rellotge li confirma que tot just són dos quarts de nou. En realitat Barcelona encara dorm, la tranquil•litat és aclaparadora si ho comparem amb un dia laborable. L’alba és un concepte estrany en una gran ciutat. El so d’uns talons picant sobre l’asfalt allunyant-se l’acaben de desvetllar. Viu en un primer d’un carrer estret i hi pot sentir tots els sons, intuir com la vida hi va emergent. El repic dels talons ja és molt feble i acaba morint ofegat per l’esbufec d’una moto que puja per un dels carrers perpendiculars al seu.

És incapaç de dormir més. Respira fons, mira cap al sostre uns segons, es regira cap a un costat del llit, s’hi asseu i despenja les cames. Es manté encara una estona a l’espona amb les mans obertes a les temples fins que decideix que s’ha d’aixecar, sap que després d’una bona dutxa s’haurà desempallegat de tot aquest entumiment muscular i esgotament de cap.

Una hora més tard, quan ja ha sortit de casa, li tornen a venir al cap els dubtes i les pors de sempre. Ho podria engegar tot a rodar i canviar-ho tot per una vida diferent. Però diferent, com? És com si cada dia el capfiqués enfrontar-se a un munt de decisions i situacions a les que en realitat ja s’hi ha barallat incomptables vegades, i fins i tot sabent-ho, no creu en ell mateix perquè pensa que ni el què porta après ni les fites aconseguides, tot el què duu acumulat a la motxilla de la vida, no serveixen per a res. Quan era un nano creia que ell era el millor i que la seva història valdria la pena, però llavors tot era més fàcil, o si més no, més clar, no hi havia jocs de matisos. Sent que cada dia té una cita amb el conflicte, petit o gran, i això l’esgota.

És diumenge i no té previst fer res en concret, així que camina i camina per mitja ciutat. Mentre deambula imagina les històries que s’amaguen rere algunes de les mils i mils de finestres que va veient; són bocins de vides. I sense saber com ni per què, de cop i volta s’atura, acaba de notar el clic dins del seu cap, aquell que fa fluir i encaixar la dispersió d’infinits pensaments. Ho comença a entendre, la cita no és ni tan sols amb la vida, és amb ell mateix. Més que una cita, un compromís.

S’adona que la resta de batalles vindran després i es resoldran amb una facilitat increïble, però que abans necessita donar prioritat al què té més necessitat de fer i d’expressar, independentment de si té sentit social o no. Mentre tingui sentit per a ell, ja no és que sigui suficient, és que ho és tot.

Casualitats

Parles amb algú d’un conegut comú que fa anys que no veus mentre fas una cervesa en un bar, surts al cap d’una estona al carrer i te’l trobes. Et saludes, comentes una mica la vida durant tot aquest temps que no us heu vist. I adéu. O no, decideixes complir amb allò que sempre es promet en els retrobaments del “a veure si quedem i xerrem tranquil•lament, ens truquem un dia d’aquests, d’acord?”. En el primer cas, l’atzar, la casualitat ha fet acte de presència i ha desaparegut tal qual s’ha presentat. En el segon, la casualitat es converteix en causa del què es pugui esdevenir a partir d’ara.

Començo així una recopilació de casualitats, que a vegades són o seran causals i a vegades no, tot intentant evitar de caure en una obsessió que acabi embrutant la puresa, la innocència i fins i tot la tendresa de les casualitats. Perquè si ens convencem que aquestes són la clau per a les nostres decisions, llavors acabem veient-les per tot arreu i perdem qualsevol capacitat de decisió, de llibertat per triar i del dret a equivocar-nos. I si les casualitats desapareixen llavors és quan la por ens encadena definitivament. Es tractaria, doncs, de gaudir de la sorpresa que ens ofereixen les casualitats sense que aquestes ens dominin.

Arribo a l’aeroport i, mentre espero a la persona que vinc a recollir, recordo que un amic meu també arriba aquell mateix vespre des d’un altre lloc. Sé que arriba al vespre i res més. Doncs just ho acabo de pensar, des del bar estant, a uns 30 metres, aixeco el cap i el veig passar amb pressa cap a la sortida. En total vaig ser allà uns vint minuts i sense fixar-me gaire en la gent, però just ho penso i el veig. Casualitat.

Tot preparant el sopar penso en una amiga que passa uns dies a La Corunya. Tinc la ràdio encesa i, al cap d’una estona sona l’enganxifosa cançó “Me gustas tú” de Manu Chao on hi ha un moment que diu “me gusta La Coruña, me gustas tú”.

Comento amb algú que quan penso en números, el primer que em ve al cap és el 23. Llavors em llegeixo “El Món Groc” de l’Albert Espinosa i resulta que dedica un capítol sencer a parlar del 23 (pel què he anat veient més endavant, segurament el 23 requereix un post a part...)

Som a la platja i em pregunten pel significat de la paraula “menystenir”. Ho comentem. Immediatament em giro per agafar el llibre que estic llegint i dins del primer paràgraf hi llegeixo un “menystingut”.

Vaig caminant pel carrer tot pensant en un projecte en el qual vaig treballar fa un temps i recordo especialment una de les persones amb qui vaig col•laborar. Arribo a la feina i un company, quan em veu, em dóna records justament de part d’aquesta persona.

Les casualitats tenen aquest punt estimulant gràcies també a aquest component que projecten de plantejament d’incògnites, preguntes obertes, dubtes, pors. Podria començar a introduir teories que expliquin aquests fenòmens, tot i que ja se n’ha parlat molt d’això. Atzar, destí, caos, energia, entropia, sort, una barreja de tot i més. Però no ho faré. De moment, com deia abans, prefereixo gaudir del moment màgic que em provoca una casualitat i d’explorar amb excitació les conseqüències (bones, llargues, curtes, dolentes, etc.) d’aquelles que he convertit en causals.



Autoaspiració

L’altre dia, tot parlant amb un amic, vam arribar a un punt de reflexió d’aquells que anomeno com de “Pantera Rosa aspirada”. Hi ha un capítol de la sèrie en el qual mentre intenta caçar una mosca amb l’aspiradora, acaba autoaspirant-se, amb aspirador i tot! I és clar, tot desapareix. És curiós com a vegades relacionem sensacions, tan físiques com mentals, amb imatges o records que aparentment no tenen res a veure (però d’això ja en parlarem un altre dia...).

El cas és que xerràvem i xerràvem del coneixement tan poc profund que tenim del cervell humà; sembla mentida que en sapiguem tan poc! És l’òrgan que ens diferencia més de la resta d’éssers vius. És el què ens ha fet sobreviure com a espècie perquè ens ha permès dominar a la resta. Però sempre tindrem la natura per damunt de tot, o més aviat la Terra en sí que segurament no arribarem a controlar mai. Al cap i a la fi, si ens remuntem a milers i milers d’anys, pel què sabem, no està gens clar que a més intel•ligència més poder sobre la resta. Sembla que en l’època dels dinosaures la força física, la mida del cos, la velocitat, etc., eren molt més determinants per a sobreviure. Però la Terra va acabar amb ells.

El què sembla clar és que, més endavant, unes criatures petites i bastant vulnerables van acabar imposant-se i dominant a la resta. Amb el cervell, o l’ús del cervell. I així hem seguit utilitzant-lo però sense mai comprendre’n el funcionament. De fet, no ens calia. Ara es comença a aprofundir una mica més, tot i que el meu amic ja m’adverteix que el camí no és que sigui llarg, sinó que ni tan sols tenim idea de l’ordre de magnitud. I jo, optimista i un pèl naïf, comento que amb més esforços i dedicació cada cop n’anirem coneixent més. Molt bé, em respon, però sempre fins a un límit segurament molt allunyat del coneixement total de l’òrgan. I llavors ens mirem, obrint amb murrieria els ulls i amb un lleuger somriure compartim la mateixa conclusió: és impossible que nosaltres, l’Home com a espècie, arribem a conèixer mai perfectament el cervell perquè seria com si el propi cervell es conegués a ell mateix, i això mai no ho podrà fer fins als límits de la seva pròpia capacitat de coneixement. No pot conèixer més enllà dels límits que li marca el seu propi potencial de coneixement. Si ho pogués fer seria paradoxal. Doncs això, “Pantera Rosa aspirada”. O “xoc còsmic”, que sortia en una peli i també m’agrada bastant.

Pantera Rosa aspirada

(6) La noia moguda de l’aeroport

Asseguda al banc del meu davant espera per a embarcar una noia de cabell negre intens, espès, bruna de pell, ulleres metàl•liques també negres (no de pasta), samarreta de fil blanca amb tirants, sostenidors blancs, faldilla verd cava un pèl lluent i sandàlies marró fosc (calces de color desconegut). Ja l’he vista a la planta 2 abans de baixar a la porta d’embarcament. Era al bar i a través del vidre que separa l’interior de l’exterior se la veia intranquil•la, o més aviat d’actitud vital nerviosa. No s’estava quieta tot parlant imparable pel mòbil, compulsiva una trucada rere l’altra. S’agafa un braç per damunt del colze però ràpidament separa un parell de dits i s’acaricia l’avantbraç, es toca el cabell fent-se rínxols amb un dit, es grata les cames i s’ajup acostant-hi el cap com si investigués si hi té polls (segurament s’hi busca un pèl rebel). Deixa el mòbil damunt la taula i en menys de tres segons el torna a recuperar. Aixeca les dues cames a la vegada agafant-se el genoll i les torna a lloc però a l’últim instant les creua, aprofita llavors i es grata el genoll sense sentit, estic segur que no li pica pas, i torna a desplegar les cames. Després de mirar cap a un costat i cap a l’altre, pren la tarja d’embarcament i es venta. Tot això és tot el què feia la noia del cabell negre espès al bar de la planta 2 de l’aeroport, i sense interrupcions. Com deia. O dic.

L’he vista alçar-se i començar a caminar. Gairebé ensopega amb un jove estudiadament descuidat en el vestir i la positura que ni es fixa en ella; és atractiu, el paio, però poc atent... Ella en canvi reacciona i s’hi apropa ràpidament amb dues gambades, s’està uns vint metres caminant al seu costat però mantenint-se mig metre endarrerida perquè no la vegi, com aquell que vol reviure per uns segons la sensació de caminar al costat de la persona més estimada de la seva vida. Imagino que algú ho deu fer, i per què no ella?

Si tornem a la planta 1, la noia de cabell negre espès ja no és asseguda al banc, s’ha situat a la cua per a embarcar. Aprofito i em col•loco àgilment darrere d’ella per acabar d’observar-la ara de més a prop. Té una piga al coll i una altra a la part posterior del genoll dret. Curiosament, dreta fent cua i avançant lentament està molt més calmada. Reflexions en moviment (?) Tant a prop i percebent molt subtilment les dues gotes de perfum que es deu haver escampat pel coll i clatell me n’adono que és preciosa, més de sensació global (“feelings”, que en dirien...) que de bellesa externa real. La tia és moguda, o inquieta, sí, però sembla agradable. Moure’s tant li serveix d’arma assassina d’inseguretats. I parla amb tres mil persones pel mòbil (una després de l’altra) per a buscar suports externs que la reafirmin en les micro-decisions que va prenent a cada moment.

M’assec al 20D i ella al 23C. Potser ara deu ser ella la que està escrivint sobre mi o simplement la que em psicoanalitza a partir del meu llenguatge corporal i del meu aspecte físic. Tot falses impressions, evidentment, com segur que ho són les meves de tot el què m’he imaginat d’ella, una visió pobra d’un univers personal infinit i irrepetible, acotada com la visió que tenim del món, des del seient del passadís estant, a través de la finestra de l’avió.

Il·lusions

Si mireu l’última entrada del bloc comprovareu que, efectivament, avui he dormit poc. Però curiosament ha estat un dia força productiu en termes laborals. He estat molt concentrat, i suposo que aquesta ha estat la clau perquè era conscient de que al primer descuit m’hagués quedat clavat. Fins i tot he aconseguit per primera vegada en moltes setmanes (mesos...) sortir a una hora decent. Això m’ha permès poder dur a arreglar els baixos d’uns pantalons i caminar durant uns vint minuts pel barri. He vist les botigues obertes i tota mena de gent anant amunt i avall. Genial.

És un bon dia per a començar a establir rutines que em permetin deixar volar la imaginació i fer cas als instints i a la intuïció quan realment en tingui la necessitat. Sembla contradictori, però m’estic adonant que a la vida es poden fer moltes coses, de fet, pràcticament totes les que un mateix es proposi, però voler fer-les totes no vol dir sentir-se millor. Mentre hi ha energia es pot anar sobrevivint, però aquesta energia és molt més eficient i finalment gratificant si està ben focalitzada.

De fet ja fa un parell de setmanes que vaig decidir abandonar una activitat que duia fent des de feia set mesos perquè ja no em feia il•lusió. Si no tinc il•lusió no hi poso passió, i si no hi ha passió no rendeixo al cent per cent i m’enfado amb mi mateix. També és possible que ja no em representés un repte prou engrescador. I sense reptes, grans o petits, jo ja no funciono. La vida ja és prou complicada i dura com per a haver de patir i passar-ho malament per una cosa que en teoria l’estic fent per a passar-m’ho bé! Que jo recordi, per primera vegada a la vida he deixat un projecte a mitges per decisió pròpia, però estic cansat de complir sempre amb tot i amb tothom a costa de la meva felicitat (o de la meva aspiració a felicitat).

No pretenc ni he pretès mai donar lliçons de res a ningú, només explico el què sento perquè mentre ho plasmo en paraules veig si realment estic sent coherent amb el què sento o no. Si la cosa trontolla, malament, vol dir que estic embarcant-me en excuses i m’estic auto convencent o auto enganyant. Si les paraules surten soles, desapareixen molts dubtes. Perquè en tinc molts de dubtes, i suposo que la majoria de gent també, fins i tot aquell que demostra tanta seguretat també en deu de tenir. Però cadascú els combat amb les seves armes, quan les troba. I jo vaig fent el meu camí en aquest sentit per, com diu una cançó que potser coneixereu, no haver “d’estar comptant els anys esperant la solució que s’emporti tantes pors”.

És el moment de focalitzar energies cap a les il•lusions més evidents per a que esdevinguin passions? N’estic convençut perquè les paraules m’han sortit soles. I ara a dormir!

Murakami i la caixa del no res

De tant en tant comento amb gent allò tan curiós de la “nothing box”, que seria més o menys la caixeta del no res. És aquella caixeta que tenim els homes al cervell i dins la qual ens hi sentim tan còmodes a vegades (el problema és si se n’abusa). Podeu veure una explicació un pèl barroera del què és aquesta caixa en el vídeo que adjunto a aquest text. Tot el què s’explica al vídeo i el debat que segur que se’n genera tinc la sensació que pot acabar en un grapat de tòpics defensats amb totes les forces per un costat i per un altre, però sense deixar de ser, al capdavall, tòpics i més tòpics.

El cas és que el dia de Sant Jordi em vaig comprar un llibre que em va semblar interessant: “De què parlo quan parlo de córrer”, d’en Haruki Murakami (potser el recordareu per algunes de les seves novel•les com “Tòquio Blues” o “After Dark”). En aquest llibre, per primera vegada parla d’ell mateix i ho fa relacionant el procés que el va portar a aficionar-se a córrer amb la seva manera de treballar quan escriu. Doncs en el primer quart del llibre, en Murakami diu: “Sovint em pregunten què penso mentre corro. Quan em fan aquesta pregunta sempre em quedo rumiant. A veure, què penso quan corro? Si he de dir la veritat, no ho sé gaire. Quan fa fred, penso en el fred, i quan fa calor dec pensar en la calor. Quan estic trist dec pensar en la tristesa i quan estic content dec pensar en l’alegria. Tal com he dit abans, també em venen records de coses que he viscut. A vegades (de fet, gairebé mai), se m’acudeix una idea per a alguna novel•la. Tot i així, pràcticament no penso mai en res que tingui gaire sentit. Quan corro, corro i prou, corro en un buit. O dit d’una altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra en aquest buit. És normal. No podem pas tenir el cervell completament en blanc. El nostre cervell no és prou fort ni prou consistent per a crear un buit total. Però tot i així, les idees (o els pensaments) que em vénen al cap mentre corro estan sempre subordinats a aquest buit. Són idees sense contingut que s’estructuren al voltant d’aquest eix de buidor. [...] Mentre corro m’esforço a pensar en el riu. I en els núvols. Però bàsicament no penso en res. L’únic que faig és córrer en el meu petit buit casolà, en el meu silenci nostàlgic. És una cosa fantàstica. I el què digui la gent m’és ben igual.”

Inevitablement no puc deixar de relacionar aquest no pensar bàsicament en res mentre corres amb la caixeta del no res dels homes, però en el sentit de que hi poden accedir tant homes com dones en algun moment de la seva vida. I això és fantàstic perquè ens podria fer a tots més comprensius amb el què senten o experimenten els altres. Però sobretot és una confirmació de la meva teoria segons la qual la caixa del no res és en realitat un punt de partida, un punt de càrrega d’energia per a projectes, idees, vides noves, retrobaments amb un mateix, etc. Sempre i quan no fem servir aquesta caixa com a refugi de la por que tenim a tot el què ens envolta. Perquè, a veure, qui no té por? Podem ser més o menys decidits, valents, agosarats..., però el desconeixement de l’entorn ens fa porucs, i busquem el què sigui per a superar-ho. El què sigui.

http://www.youtube.com/watch?v=XhTzdhsfWz4

(5) Fulla d’alzina a la ciutat

En aquesta nit d’estiu sense lluna i de cel clar, després de posar nom a vint estrelles, s’aixeca del terra i s’espolsa els branquillons que li han quedat enganxats a la faldilla. Saltironeja costa avall esquivant pins i alzines fins a la clariana del collet on es torna a aturar. Inspira. Tot i que no s’hi veu gaire, davalla amb decisió i fermesa perquè coneix cada pam de terreny.

Segueix baixant ara per camins més amples. Fa tres voltes pel pati abans d’entrar a casa, a poc a poc, fins que la respiració es calma. Torna a mirar el cel i ja no hi sap identificar les vint estrelles. "Per què estic tant trista?". No són les estrelles anònimes amb tan sols vint minuts de diferència, sinó que ha anat allà on l’altre trobava força tot pensant que ella hi obtindria respostes (o esperança, o confort) i encara està més confusa.

I no haurà passat ni una hora que, plena de ràbia i desesper, fugirà del niu protector per a endinsar-se i perdre’s entre les ombres dels edificis alts i dels carrers estrets. I tot serà encara més indesxifrable, però més real i més comprensible quan, en desvestir-se, veurà caure una fulla seca d’alzina dels seus cabells que jaurà a l’altre costat del llit tota la nit.

Mentre busco la son

Avui que no tinc son, o més ben dit, que no puc dormir - que no és el mateix -, aprofito per a passar a net algunes notes que tenia de Setmana Santa. Això és perquè m’ha vingut al cap que uns dies de vacances sempre van bé. (Vol dir que els necessito?). Recordo que aquells quatre dies vaig estar pensant en coses estúpides de la vida. La primavera t’accentua els sentits i sota qualsevol estímul estem disposats a esgarrapar fins al fons de la nostra ànima per a trobar respostes o indicis que ens semblen transcendentals. Aquesta última frase ja es presta a encetar debats o esgarrapades paral•leles: com reaccionem als estímuls?, existeix l’ànima?, en referència a què diem que quelcom és transcendental? Uf... Doncs tot i que la primavera acaba de començar, esgarrapar esgota i no sempre és bo perquè, en excés, intoxica.

Així que enlloc d’esgarrapar tant m’he dedicat a gratar una mica la superfície i ja està. Per exemple, he estat revisant alguns correus electrònics antics per anar fent neteja i n’hi ha un que m’ha fet molta gràcia. Feia conya d’aquests correus massius que s’envien i que al final et demana que segueixis la cadena amb no sé quants amics si no vols que et passi el pitjor dels pitjors en aquesta vida, com per exemple que, si no reenvies el correu a tres mil persones se’t cagarà al damunt una vaca voladora a les 17:23 del primer dimarts de maig. També en estupideses com aquestes és amb les que passo l’estona a veure si em ve la son.

També em faig preguntes tontes: per què no fem mai cas de les alarmes?; sóc jo que no sé dur paraigües i per això no m’agrada, o és general?; per què responem que volem un cafè sol quan tot dient que volem un cafè n’hi hauria d’haver prou?, etc. I passo d’una pregunta a una altra ràpidament perquè no hi ha resposta immediata. Avui en dia no ens sentim satisfets sense aquesta immediatesa, ho volem tot al moment. I no ho critico, hi ha respostes o estímuls que necessitem al moment perquè si no, perden tot el seu valor. Però també n’hi ha d’altres que les hem de deixar reposar per a apreciar-ne tota la seva essència. I tot això no té res a veure ni amb paraigües, ni amb alarmes ni amb res del què he estat comentant fins ara, però és el què té anar explicant coses tal com raja quan no pots dormir.

CONTINUÏTAT D’ESPAIS CONTIGUS (II) - DIFERÈNCIES

Abans de sortir cap al concert de piano del seu pare, la Glòria fa un últim cop d’ull des de la finestra. Li encanta observar les anades i vingudes dels vianants, és capaç de passar-se hores i hores imaginant històries per a cada un d’ells. Ella mateixa es considera una mica voyeur. De cop i volta, el cor li fa un vot, en Max acaba de sortir de l’edifici. No pot deixar de seguir-lo amb la mirada carrer avall ni de pensar que és una estúpida pel simple fet d’imaginar que algun dia es fixarà en ella, "si té com a mínim deu anys més que tu!", li havia dit una vegada el seu pare.

Ara és la ràbia que li accelera els batecs perquè en Max i la Mariona, la noia soltera del setè, s’acaben de saludar amb el que ella creu que és un excés de complicitat. Es tranquil•litza una mica perquè al capdavall els està mirant des del cinquè, a dues cantonades de distància i amb poca llum, es pot haver confós. Tot i així, agafa la bossa de damunt de la butaca i es precipita cap a fora del pis, no sap per què però li ha vingut un impuls, una necessitat, de trobar-se amb la Mariona.

Quan arriba a la planta baixa, com que veu que el Sr.Gol encara és a la porteria, accelera el ritme per a poder trobar-se amb la Mariona sense roba estesa, tot i que ni tan sols sap si li dirà res. Una vegada fora el carrer i amb la porta a punt de tancar-se a la seva esquena, la Mariona desvia el rumb des de la vorera cap al portal.

- Hola – diu mecànicament la Mariona amb un somrís educat als llavis.

- Hola, Mariona..., oi? – ho sap perfectament, però li ha sortit així, necessita parlar amb ella, saber com és. Està reconeixent el rival per a prendre avantatge en la batalla per en Max? El cervell li va a cent per hora, es troba estranya i a la vegada excitada.

- Sí...

- Sóc la Glòria, del cinquè tercera. – S’analitzen durant uns segons –. Bé, encantada, ja ens anirem veient. Bona nit. – I fuig carrer enllà, des de on venia la Mariona, que resta uns segons perplexa i encuriosida abans d’entrar a l’edifici.

La Glòria acaba de constatar el què inicialment havia intuït, que l’encontre forçat obeïa a un instint d’avaluar l’altra competidora. "No tenim res a veure, i això em dóna més opcions", reflexiona amb esperança. Té vint-i-sis anys i la Mariona trenta-tres, més o menys com en Max, però li ha vist els ulls tristos i un posat aparentment dur i ferm que no sembla més que una façana d’inseguretats vitals.

El carrer és menys transitat que habitualment, tot sembla diferent avui i una altra vegada els instints la fan accelerar les passes, "amb una mica de sort encara l’atraparé". La Mariona, en canvi, continua lamentant-se, una altra vegada, de no haver-li dit res a en Max mentre es pregunta si amb el què es fixa dels homes habitualment és amb les orelles. No la convenç gens l’excusa que ella mateixa es dóna d’intentar arribar a temps a casa per a veure el seu anterior xicot per la televisió, el presentador de les notícies del vespre.

(4) Poeta de balcons a la farmàcia

El poeta de balcons mira aleatòriament les anades i vingudes de la quitxalla eufòrica i els clarobscurs reflectits en els ulls perduts de la farmacèutica mamelluda on hi veu, indefectiblement, aspirines (efervescents). Símils, metàfores i comparacions són insuficients; liniments, ungüents, condons i pasta de dents desplacen la poesia. Culivada, la farmacèutica desafia la gravetat tot recollint un Bic i el poeta de balcons pateix, però s’inspira i inspira.

Per la finestra veu el carrer ple de Renaults 21 amb “ordenador de a bordo” que avisen que la porta és oberta, però no tenen “turbo boost”. El quiosquer cavalcant un Vespino vol fotre’ls una escopetada perquè callin! Però el multen per dur un tub sense silenciador i el carburador trucat. I amb tant de merder el 24 no arriba i els nens continuen jugant. El poeta s’ho apunta a la Moleskine així com també s’apunta que només és capaç de veure el pits de la farmacèutica ensabonats amb Moussel, de Legrain.

Finalment la quitxalla entra a la farmàcia amb Burman Flash de llimona i de taronja a les mans, el Colajet, el Dràcula i el Tiburón són per als germans grans. Volen Cerebrino Mandri per a les migranyes de les mares però s’enduen fil dental per als pares. És igual, tenen pressa per a arribar a casa i veure en Goku. I el poeta de balcons surt a comprar Moussel.

Vius

On és el límit del què podem dir? Passem la frontera de la simple expressió i de l’acte de compartir si parlem sense barreres del què sentim? Sense cap mena de barrera no ho fem mai perquè seria destructiu, arrasador. Però això seria l’extrem més extrem d’una situació que hauria de ser més habitual, o més ben dit, més espontània (“habitual” seria un concepte fruit de la subjectivitat social).

Sense caure en el recurs fàcil de culpar a la Societat de res perquè al cap i a la fi cadascú de nosaltres és a la vegada l’últim i el primer culpable i responsable de les nostres decisions, sí que és cert que hi ha patrons de comportament establerts que ens encotillen. Ens hem educat en una cultura que limita que deixem fluir el què sentim quan realment en tenim ganes amb tot el què això implica. Després de mirar als ulls d’una altra persona, si hi ha alguna connexió, es nota, i llavors tot ens hauria de sortir tal qual ho percebem. Les paraules haurien de ser la projecció del què s’està movent pel cervell i del pessigolleig que ens està creixent a l’estómac, i sempre acompanyades de l’espontaneïtat en la mirada, en el tacte (es pot abraçar de moltes maneres), en el gest, etc. Hem de ser capaços de mirar-nos als ulls i després anar abocant el què se’ns va generant a dins, cadascú en el format expressiu que intuïtivament li surti. Un petit moviment amb la mà pot ser tan revelador com un petó esporàdic a la galta o com quinze paraules a tota velocitat, tot depèn de la força en la intenció, és a dir, de la intensitat.

És ben cert que si sempre tots actuéssim així en tot moment i amb qualsevol sentiment o sensació, viure en societat seria incontrolable per no dir impossible, hi ha d’haver alguns límits no escrits que evitin l’autodestrucció. Però tampoc no cal passar als extrems de viure en la fredor de la inexpressió ni tibar més els fils de la cotilla. Val la pena intentar-ho, passi el què passi pot ser tremendament gratificant i alliberador tot i que, a la vegada, dolorós i punyent, i fins i tot pot obrir-nos pas cap a nous camins desconeguts i plens de dubtes. Però això ens fa sentir vius, i vivim perquè ens en sentim.

(3) Riuen

A la taula del costat d’unes noies que acaben d’alçar-se i d’endinsar-se en el misteri de la nit barcelonina hi ha una parella d’uns trenta-cinc anys. Parlen amb anglès amb el cambrer, però no entre ells. Segur que és un idioma nòrdic, danès, noruec, no ho sé ni ho podria saber. Prenen cadascun una copa d’un Rioja indeterminat perquè això és l’únic que he aconseguit llegir de l’ampolla quan els l’han servit.

Ell és d’esquenes i només puc assegurar de la seva semblança que va absolutament pelat al zero. Ella és feliç, riu amb naturalitat, relaxada, complaguda de ser a la Rambla de Catalunya bevent vi negre amb la seva parella. Ara ell decanta el cos lleugerament cap a la dreta i llavors la puc veure encara més clarament. És bella, però d’aquella bellesa efímera, mescla d’esveltesa nòrdica i decadència potencial britànica. És gratificant veure’ls parlar i riure perquè, insisteixo, semblen feliços i això no deixa de ser bonic, o si més no, entranyable.

El detall definitiu que em fa restar dissimuladament contemplant-los amb un lleuger somriure és que riuen junts.

(2) Fer-se trampes

A uns quatre dits del vidre, braços creuats i lleugerament capcot. Comencen a caure les primeres gotes. "Merda, a més a més, plou!". No hi ha ningú ni al carrer ni a la platja. "I el telèfon no sona...". Com n’és de violent, a vegades, el silenci. La sorra tampoc no li diu res del què espera sentir. "Què faig?".

Xiula, canta amb veu baixa el primer que li ve al cap. "Foto el camp!". Arrenca i circula lentament, pensant estranyament amb la caixa de sabates buida que ha de recollir del mig del menjador. "Aprofitaré per a rentar el cotxe". Vaja, omplir el temps mentre no sona el telèfon. Un temps que s’escola. La trucada, com el Cel Setè, és engendrada dins del seu cap, o sigui que no ha de venir ni vindrà mai.

Gairebé tothom es fa constantment trampes a un mateix. Absurd, però real. "Sortiré a comprar el diari i així miro si hi cartes a la bústia". I la vida passa. Avui és una trucada, demà serà l’espera d’un senyal paradoxalment inesperat.

(1) Inici de festa

Assegudes al voltant d’una taula d’una terrasseta d’un bar de la Rambla de Catalunya hi ha dues noies, segurament alemanyes, vestides per a sortir de nit, però discretes. Deuen tenir uns trenta anys. Una és rossa i l’altra, morena. Es diria que són bastant amigues, almenys pel to de la conversa que, tot i no entendre, es mostra molt distesa i alegre. I el llenguatge corporal ho corrobora; les rialles, la posició del cos, la lleugera inclinació del cap i l’angle obert de la mirada mentre parlen. Semblen agradables, poc estridents i de conversa intel·ligent, però això, com tota la resta, no són més que suposicions.

Han demanat unes croquetes, unes patates braves, pa amb tomàquet i unes clares. S’alcen després de deixar els diners sobre la taula i s’allunyen una al costat de l’altra Rambla amunt, amb pas ferm perquè ja saben on van i on acabaran la nit que ara comencen en una Barcelona estranyament calorosa durant la setmana dels barbuts.

Antecedents Improvisació 01

Desig: El protagonista, Clara, necessita urgentment una quantitat de diners i un augment de sou. L’antagonista, Eduard, no li vol donar ni una cosa ni l’altra.

Relació social: Companys de feina, essent Clara la subordinada i Eduard el Cap.

Lloc: Oficina (l'Eduard prepararà l’espai sense que la Clara sàpiga com queda)
Antecedents:

La Clara i l’Eduard es coneixen des de la infància perquè eren veïns de la mateixa escala. Els pares respectius es coneixien i compartien plegats dificultats i alegries. Ell és un parell d’anys més gran que ella i això féu que, des de petits, l’Eduard sempre fos com el protector de la Clara. Ell la va estar protegint i ajudant dels perills i les dificultats de la vida durant la infantesa, l’adolescència, els primers anys de l’edat adulta i fins a l’entrada al món laboral.

La Clara, des de petita es sentia segura al costat de l’Eduard. Quan l’acompanyava a l’escola, els perills que ella veia a cada cantonada i a cada portal desapareixien, o simplement quedaven en una altra dimensió, fora de la bombolla creada per ell i que els protegia de tot. Ell era en termes generals un bon noi responsable que, amb molt de gust i satisfet de sentir-se important i útil, feia de guardaespatlles d’aquesta simpàtica, innocent i desemparada nena que era la Clara. En definitiva, en realitat l’Eduard es sentia com el germà gran de la Clara, amb l’avantatge, creia ell, de només haver de compartir els moments bons i no les típiques baralles fraternals.

I així va continuar la cosa durant l’adolescència. Cadascú tenia els seus amics i amigues, però ells estaven units per un fil invisible especial. Sempre que ella es sentia insegura o amb por, ell era allà per a tranquil•litzar-la, fer-la reflexionar i triar el camí segur. I això que en el seu moment semblava que era positiu, en realitat va marcar profundament el caràcter d’un i altre. Tos dos saben, tot i que no n’han parlat mai, que hauria estat millor que la Clara hagués seguit els seus instints, la seva intuïció, i hagués triat ella mateixa el camí a seguir a cada encreuament. En definitiva, que l’èxit o el fracàs de les seves accions hagués estat simplement conseqüència de la seva pròpia tria, no de les indicacions de l’Eduard.

I això els tortura a tots dos perquè, durant la primera edat adulta, ella no és capaç de prendre cap decisió sense el vist i plau d’ell. I ell no pot suportar veure que l’ha convertida en un mar de dubtes i en un ésser absolutament dependent d’ell. Però el sentiment de culpabilitat és mutu perquè ella creu que l’Eduard no pot viure la seva vida per culpa d’ella.

Aquesta voràgine autodestructiva que segueixen tots dos s’aturà una mica fa uns quatre anys, quan ja entrats tos dos a la trentena, ell la col•loca a l’empresa on treballa com a gerent i on és a punt de convertir-se en soci. I s’atura perquè l’Eduard decideix que aquest és l’últim gest “salvador” que fa per ella: vol viure la vida sense patir per la Clara, vol que ella visqui la vida sense dependre d’ell. I a la Clara, tot i no haver-ne parlat específicament, l’actitud de l’Eduard li sembla correcta i també desitja obrir-se camí per ella mateixa, afrontant tant els encerts com els errors.

Però que hagin aturat aquesta dinàmica després de tants anys no vol dir que la situació s’hagi estancat i tot sigui una bassa d’oli. Ambdós han continuat evolucionant: ell ha substituït el seu proteccionisme altruista per un egoisme i una ambició personal absolutament desconeguts en ell, és com un delit per compensar amb el mínim temps possible tot el temps i els esforços invertits en ella; ella ha transformat les seves pors fins ara controlades gràcies a la comoditat de tenir-lo a ell a prop en una necessitat d’autoafirmar-se i de demostrar-se què és capaç de tirar endavant per ella mateixa. Es podria dir que la transformació de l’Eduard el fa enfosquir-se, la Clara, en canvi, es va il•luminant.

Aquest canvi de l’Eduard començà en el mateix moment en què ella va entrar a treballar a l’empresa tenint en compte que li oferí unes condicions laborals precàries dins de la seguretat d’un contracte indefinit i una perspectiva de millora poc engrescadora. Ella ho acceptà perquè en aquell moment l’únic que ella volia era sortir, altra vegada, d’una situació d’inseguretat laboral. Al cap de quatre anys, les coses han canviat. Ara la Clara és més forta, més segura, més conscient del que és i del què vol ser. Però per altra banda, l’Eduard té el cor sec i endurit, els sentiments dels qui ha estimat més a la seva vida li reboten o li rellisquen, ja no el mou la generositat.

Però són sincers aquests canvis o són cuirasses inconscients per a tirar endavant sense acabar destruint-se un a l’altre? Potser el conflicte sense límits pot confirmar o desemmascarar les seves actituds vitals.

Introducció

Per a dur a terme una improvisació és importantíssim un treball previ de preparació de tot el que l’envolta. Així, en improvisacions de dues persones s’haurà de determinar quin és el desig del protagonista, un desig que l’antagonista, en principi, no voldrà satisfer-lo. També serà important definir el lloc on hi haurà el Conflicte (no hi ha escena o improvisació si no hi ha conflicte), tot i que la preparació escènica de l’espai la prepararà l’antagonista sense que el protagonista en tingui coneixement.

A partir d’aquí, la capacitat de l’actor per a fer-se seu el personatge, d’entrar-hi de tal manera que les reaccions que tingui durant la improvisació siguin el més intuïtives i més pròpies del personatge, vindrà absolutament lligada al detall en la definició dels antecedents. És a dir, en la definició de la història prèvia, de la relació que els uneix fins al moment just d’iniciar l’escena.

Aquests són alguns exemples de preparació d’antecedents que poden servir per a crear personatges i situacions vàlides per a improvisacions.

CONTINUÏTAT D’ESPAIS CONTIGUS (I) - SEMBLANCES

En Max surt de l’apartament número tres de la planta deu i es dirigeix cap a l’ascensor, a l’esquerra. Quan hi arriba, no cal que premi el botó perquè justament algú està arribant al seu pis. S’obren les portes, sempre cap a l’esquerra i amb un lleuger grinyol produït per un mal engreixat de les guies, i en surt la veïna de l’apartament número sis. Encongida i corbada pels anys, s’aboca plena de nervi cap a l’exterior pràcticament atropellant en Max que l’esquiva amb un precís moviment de maluc.

- Surt del mig, marrec! Tinc pressa. – remuga ella.

- Bona nit, senyora Aurora.

- Bona nit, bona nit...

Això de marrec li ha agradat. Una vegada passada amb cert èxit la crisi dels trenta, pensa que als seus trenta-cinc ja pot començar a preparar-se per a l’encara més tòpica crisi dels quaranta.

Es mira al mirall de dins de l’ascensor i aprofita, de fet ho fa sempre, per acabar-se de pentinar amb un àgil moviment de dits. Es mira altre cop però ara allunyant-se un mica més de l’espill tot inclinant-se d’esquenes, cap a la porta. Sí, certament, constata que té les mateixes orelles que el presentador de les notícies del vespre de la televisió pública i que fa uns instants ha deixat a mitja narració de no sé quin fet truculent esdevingut ahir a la nit per allà la costa d’Alacant. Encara entre el tercer i el segon, l’associació d’imatges i d’idees el porta a concloure que la senyora Aurora, tot i la diferència d’edat, té les celles iguals que l’home del temps del mateix programa, espesses i d’una sola peça però no pas amples.

Surt de l’ascensor i saluda al Senyor Gol, el porter, que seu darrere un taulell des d’on normalment mira, absolutament absort, un petit aparell de televisió. Quan el Senyor Gol es gira per a saludar, en Max sent un calfred a l’espinada que el deixa per uns moments en blanc, però després reflexiona ràpidament: sí, realment el porter i la Mariona, la noia soltera del setè, podrien ser ben bé pare i filla.

Surt de l’edifici i dues cantonades més avall s’atura: la Mariona puja per la mateixa vorera. Ella també el veu i, amb el braç alçat, el saluda. En Max li respon amb una lleugera inclinació de cap i a mesura que se li va acostant la seva perplexitat és més gran. S’adona que qualsevol podria creure que la Glòria, la filla del pianista del cinquè, és germana de la Mariona.

Se sent molt inquiet, estranyat i astorat.Tots els de l’edifici ens assemblem a algú o altre o entre nosaltres?

Nova presentació

Un amic meu que escrivia molt i molt bé va crear un bloc literari amb intencions terapèutiques, segons ell mateix deia, per tal de “poner cura a mi inconstancia con la ayuda de la mirada invisible de un lector imaginario”. Hi anava escrivint textos que més endavant van ser recollits en un llibre on s’hi incloïen també els comentaris fets pels visitants del bloc.


Evidentment, vista la meva irregularitat introduint textos meus al “De tot una mica” (atenció, que el bloc no pretén ser literari!), amb l’únic que em quedo de tot això que explicava del meu amic és amb la intenció de posar cura a la inconstància. Ho aconseguiré, així que, si us plau, espero que comenteu tot allò que cregueu que hagi de ser remarcat o, sobretot, esmenat.

I si creieu que pot interessar a algú, endavant, que volin les paraules!