A la taula del costat d’unes noies que acaben d’alçar-se i d’endinsar-se en el misteri de la nit barcelonina hi ha una parella d’uns trenta-cinc anys. Parlen amb anglès amb el cambrer, però no entre ells. Segur que és un idioma nòrdic, danès, noruec, no ho sé ni ho podria saber. Prenen cadascun una copa d’un Rioja indeterminat perquè això és l’únic que he aconseguit llegir de l’ampolla quan els l’han servit.
Ell és d’esquenes i només puc assegurar de la seva semblança que va absolutament pelat al zero. Ella és feliç, riu amb naturalitat, relaxada, complaguda de ser a la Rambla de Catalunya bevent vi negre amb la seva parella. Ara ell decanta el cos lleugerament cap a la dreta i llavors la puc veure encara més clarament. És bella, però d’aquella bellesa efímera, mescla d’esveltesa nòrdica i decadència potencial britànica. És gratificant veure’ls parlar i riure perquè, insisteixo, semblen feliços i això no deixa de ser bonic, o si més no, entranyable.
El detall definitiu que em fa restar dissimuladament contemplant-los amb un lleuger somriure és que riuen junts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada