A uns quatre dits del vidre, braços creuats i lleugerament capcot. Comencen a caure les primeres gotes. "Merda, a més a més, plou!". No hi ha ningú ni al carrer ni a la platja. "I el telèfon no sona...". Com n’és de violent, a vegades, el silenci. La sorra tampoc no li diu res del què espera sentir. "Què faig?".
Xiula, canta amb veu baixa el primer que li ve al cap. "Foto el camp!". Arrenca i circula lentament, pensant estranyament amb la caixa de sabates buida que ha de recollir del mig del menjador. "Aprofitaré per a rentar el cotxe". Vaja, omplir el temps mentre no sona el telèfon. Un temps que s’escola. La trucada, com el Cel Setè, és engendrada dins del seu cap, o sigui que no ha de venir ni vindrà mai.
Gairebé tothom es fa constantment trampes a un mateix. Absurd, però real. "Sortiré a comprar el diari i així miro si hi cartes a la bústia". I la vida passa. Avui és una trucada, demà serà l’espera d’un senyal paradoxalment inesperat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada