De tant en tant comento amb gent allò tan curiós de la “nothing box”, que seria més o menys la caixeta del no res. És aquella caixeta que tenim els homes al cervell i dins la qual ens hi sentim tan còmodes a vegades (el problema és si se n’abusa). Podeu veure una explicació un pèl barroera del què és aquesta caixa en el vídeo que adjunto a aquest text. Tot el què s’explica al vídeo i el debat que segur que se’n genera tinc la sensació que pot acabar en un grapat de tòpics defensats amb totes les forces per un costat i per un altre, però sense deixar de ser, al capdavall, tòpics i més tòpics.
El cas és que el dia de Sant Jordi em vaig comprar un llibre que em va semblar interessant: “De què parlo quan parlo de córrer”, d’en Haruki Murakami (potser el recordareu per algunes de les seves novel•les com “Tòquio Blues” o “After Dark”). En aquest llibre, per primera vegada parla d’ell mateix i ho fa relacionant el procés que el va portar a aficionar-se a córrer amb la seva manera de treballar quan escriu. Doncs en el primer quart del llibre, en Murakami diu: “Sovint em pregunten què penso mentre corro. Quan em fan aquesta pregunta sempre em quedo rumiant. A veure, què penso quan corro? Si he de dir la veritat, no ho sé gaire. Quan fa fred, penso en el fred, i quan fa calor dec pensar en la calor. Quan estic trist dec pensar en la tristesa i quan estic content dec pensar en l’alegria. Tal com he dit abans, també em venen records de coses que he viscut. A vegades (de fet, gairebé mai), se m’acudeix una idea per a alguna novel•la. Tot i així, pràcticament no penso mai en res que tingui gaire sentit. Quan corro, corro i prou, corro en un buit. O dit d’una altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra en aquest buit. És normal. No podem pas tenir el cervell completament en blanc. El nostre cervell no és prou fort ni prou consistent per a crear un buit total. Però tot i així, les idees (o els pensaments) que em vénen al cap mentre corro estan sempre subordinats a aquest buit. Són idees sense contingut que s’estructuren al voltant d’aquest eix de buidor. [...] Mentre corro m’esforço a pensar en el riu. I en els núvols. Però bàsicament no penso en res. L’únic que faig és córrer en el meu petit buit casolà, en el meu silenci nostàlgic. És una cosa fantàstica. I el què digui la gent m’és ben igual.”
Inevitablement no puc deixar de relacionar aquest no pensar bàsicament en res mentre corres amb la caixeta del no res dels homes, però en el sentit de que hi poden accedir tant homes com dones en algun moment de la seva vida. I això és fantàstic perquè ens podria fer a tots més comprensius amb el què senten o experimenten els altres. Però sobretot és una confirmació de la meva teoria segons la qual la caixa del no res és en realitat un punt de partida, un punt de càrrega d’energia per a projectes, idees, vides noves, retrobaments amb un mateix, etc. Sempre i quan no fem servir aquesta caixa com a refugi de la por que tenim a tot el què ens envolta. Perquè, a veure, qui no té por? Podem ser més o menys decidits, valents, agosarats..., però el desconeixement de l’entorn ens fa porucs, i busquem el què sigui per a superar-ho. El què sigui.
http://www.youtube.com/watch?v=XhTzdhsfWz4
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada