dimarts, d’abril 27, 2010

Il·lusions

Si mireu l’última entrada del bloc comprovareu que, efectivament, avui he dormit poc. Però curiosament ha estat un dia força productiu en termes laborals. He estat molt concentrat, i suposo que aquesta ha estat la clau perquè era conscient de que al primer descuit m’hagués quedat clavat. Fins i tot he aconseguit per primera vegada en moltes setmanes (mesos...) sortir a una hora decent. Això m’ha permès poder dur a arreglar els baixos d’uns pantalons i caminar durant uns vint minuts pel barri. He vist les botigues obertes i tota mena de gent anant amunt i avall. Genial.

És un bon dia per a començar a establir rutines que em permetin deixar volar la imaginació i fer cas als instints i a la intuïció quan realment en tingui la necessitat. Sembla contradictori, però m’estic adonant que a la vida es poden fer moltes coses, de fet, pràcticament totes les que un mateix es proposi, però voler fer-les totes no vol dir sentir-se millor. Mentre hi ha energia es pot anar sobrevivint, però aquesta energia és molt més eficient i finalment gratificant si està ben focalitzada.

De fet ja fa un parell de setmanes que vaig decidir abandonar una activitat que duia fent des de feia set mesos perquè ja no em feia il•lusió. Si no tinc il•lusió no hi poso passió, i si no hi ha passió no rendeixo al cent per cent i m’enfado amb mi mateix. També és possible que ja no em representés un repte prou engrescador. I sense reptes, grans o petits, jo ja no funciono. La vida ja és prou complicada i dura com per a haver de patir i passar-ho malament per una cosa que en teoria l’estic fent per a passar-m’ho bé! Que jo recordi, per primera vegada a la vida he deixat un projecte a mitges per decisió pròpia, però estic cansat de complir sempre amb tot i amb tothom a costa de la meva felicitat (o de la meva aspiració a felicitat).

No pretenc ni he pretès mai donar lliçons de res a ningú, només explico el què sento perquè mentre ho plasmo en paraules veig si realment estic sent coherent amb el què sento o no. Si la cosa trontolla, malament, vol dir que estic embarcant-me en excuses i m’estic auto convencent o auto enganyant. Si les paraules surten soles, desapareixen molts dubtes. Perquè en tinc molts de dubtes, i suposo que la majoria de gent també, fins i tot aquell que demostra tanta seguretat també en deu de tenir. Però cadascú els combat amb les seves armes, quan les troba. I jo vaig fent el meu camí en aquest sentit per, com diu una cançó que potser coneixereu, no haver “d’estar comptant els anys esperant la solució que s’emporti tantes pors”.

És el moment de focalitzar energies cap a les il•lusions més evidents per a que esdevinguin passions? N’estic convençut perquè les paraules m’han sortit soles. I ara a dormir!

dilluns, d’abril 26, 2010

Murakami i la caixa del no res

De tant en tant comento amb gent allò tan curiós de la “nothing box”, que seria més o menys la caixeta del no res. És aquella caixeta que tenim els homes al cervell i dins la qual ens hi sentim tan còmodes a vegades (el problema és si se n’abusa). Podeu veure una explicació un pèl barroera del què és aquesta caixa en el vídeo que adjunto a aquest text. Tot el què s’explica al vídeo i el debat que segur que se’n genera tinc la sensació que pot acabar en un grapat de tòpics defensats amb totes les forces per un costat i per un altre, però sense deixar de ser, al capdavall, tòpics i més tòpics.

El cas és que el dia de Sant Jordi em vaig comprar un llibre que em va semblar interessant: “De què parlo quan parlo de córrer”, d’en Haruki Murakami (potser el recordareu per algunes de les seves novel•les com “Tòquio Blues” o “After Dark”). En aquest llibre, per primera vegada parla d’ell mateix i ho fa relacionant el procés que el va portar a aficionar-se a córrer amb la seva manera de treballar quan escriu. Doncs en el primer quart del llibre, en Murakami diu: “Sovint em pregunten què penso mentre corro. Quan em fan aquesta pregunta sempre em quedo rumiant. A veure, què penso quan corro? Si he de dir la veritat, no ho sé gaire. Quan fa fred, penso en el fred, i quan fa calor dec pensar en la calor. Quan estic trist dec pensar en la tristesa i quan estic content dec pensar en l’alegria. Tal com he dit abans, també em venen records de coses que he viscut. A vegades (de fet, gairebé mai), se m’acudeix una idea per a alguna novel•la. Tot i així, pràcticament no penso mai en res que tingui gaire sentit. Quan corro, corro i prou, corro en un buit. O dit d’una altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra en aquest buit. És normal. No podem pas tenir el cervell completament en blanc. El nostre cervell no és prou fort ni prou consistent per a crear un buit total. Però tot i així, les idees (o els pensaments) que em vénen al cap mentre corro estan sempre subordinats a aquest buit. Són idees sense contingut que s’estructuren al voltant d’aquest eix de buidor. [...] Mentre corro m’esforço a pensar en el riu. I en els núvols. Però bàsicament no penso en res. L’únic que faig és córrer en el meu petit buit casolà, en el meu silenci nostàlgic. És una cosa fantàstica. I el què digui la gent m’és ben igual.”

Inevitablement no puc deixar de relacionar aquest no pensar bàsicament en res mentre corres amb la caixeta del no res dels homes, però en el sentit de que hi poden accedir tant homes com dones en algun moment de la seva vida. I això és fantàstic perquè ens podria fer a tots més comprensius amb el què senten o experimenten els altres. Però sobretot és una confirmació de la meva teoria segons la qual la caixa del no res és en realitat un punt de partida, un punt de càrrega d’energia per a projectes, idees, vides noves, retrobaments amb un mateix, etc. Sempre i quan no fem servir aquesta caixa com a refugi de la por que tenim a tot el què ens envolta. Perquè, a veure, qui no té por? Podem ser més o menys decidits, valents, agosarats..., però el desconeixement de l’entorn ens fa porucs, i busquem el què sigui per a superar-ho. El què sigui.

http://www.youtube.com/watch?v=XhTzdhsfWz4

(5) Fulla d’alzina a la ciutat

En aquesta nit d’estiu sense lluna i de cel clar, després de posar nom a vint estrelles, s’aixeca del terra i s’espolsa els branquillons que li han quedat enganxats a la faldilla. Saltironeja costa avall esquivant pins i alzines fins a la clariana del collet on es torna a aturar. Inspira. Tot i que no s’hi veu gaire, davalla amb decisió i fermesa perquè coneix cada pam de terreny.

Segueix baixant ara per camins més amples. Fa tres voltes pel pati abans d’entrar a casa, a poc a poc, fins que la respiració es calma. Torna a mirar el cel i ja no hi sap identificar les vint estrelles. "Per què estic tant trista?". No són les estrelles anònimes amb tan sols vint minuts de diferència, sinó que ha anat allà on l’altre trobava força tot pensant que ella hi obtindria respostes (o esperança, o confort) i encara està més confusa.

I no haurà passat ni una hora que, plena de ràbia i desesper, fugirà del niu protector per a endinsar-se i perdre’s entre les ombres dels edificis alts i dels carrers estrets. I tot serà encara més indesxifrable, però més real i més comprensible quan, en desvestir-se, veurà caure una fulla seca d’alzina dels seus cabells que jaurà a l’altre costat del llit tota la nit.

Mentre busco la son

Avui que no tinc son, o més ben dit, que no puc dormir - que no és el mateix -, aprofito per a passar a net algunes notes que tenia de Setmana Santa. Això és perquè m’ha vingut al cap que uns dies de vacances sempre van bé. (Vol dir que els necessito?). Recordo que aquells quatre dies vaig estar pensant en coses estúpides de la vida. La primavera t’accentua els sentits i sota qualsevol estímul estem disposats a esgarrapar fins al fons de la nostra ànima per a trobar respostes o indicis que ens semblen transcendentals. Aquesta última frase ja es presta a encetar debats o esgarrapades paral•leles: com reaccionem als estímuls?, existeix l’ànima?, en referència a què diem que quelcom és transcendental? Uf... Doncs tot i que la primavera acaba de començar, esgarrapar esgota i no sempre és bo perquè, en excés, intoxica.

Així que enlloc d’esgarrapar tant m’he dedicat a gratar una mica la superfície i ja està. Per exemple, he estat revisant alguns correus electrònics antics per anar fent neteja i n’hi ha un que m’ha fet molta gràcia. Feia conya d’aquests correus massius que s’envien i que al final et demana que segueixis la cadena amb no sé quants amics si no vols que et passi el pitjor dels pitjors en aquesta vida, com per exemple que, si no reenvies el correu a tres mil persones se’t cagarà al damunt una vaca voladora a les 17:23 del primer dimarts de maig. També en estupideses com aquestes és amb les que passo l’estona a veure si em ve la son.

També em faig preguntes tontes: per què no fem mai cas de les alarmes?; sóc jo que no sé dur paraigües i per això no m’agrada, o és general?; per què responem que volem un cafè sol quan tot dient que volem un cafè n’hi hauria d’haver prou?, etc. I passo d’una pregunta a una altra ràpidament perquè no hi ha resposta immediata. Avui en dia no ens sentim satisfets sense aquesta immediatesa, ho volem tot al moment. I no ho critico, hi ha respostes o estímuls que necessitem al moment perquè si no, perden tot el seu valor. Però també n’hi ha d’altres que les hem de deixar reposar per a apreciar-ne tota la seva essència. I tot això no té res a veure ni amb paraigües, ni amb alarmes ni amb res del què he estat comentant fins ara, però és el què té anar explicant coses tal com raja quan no pots dormir.

dimarts, d’abril 06, 2010

CONTINUÏTAT D’ESPAIS CONTIGUS (II) - DIFERÈNCIES

Abans de sortir cap al concert de piano del seu pare, la Glòria fa un últim cop d’ull des de la finestra. Li encanta observar les anades i vingudes dels vianants, és capaç de passar-se hores i hores imaginant històries per a cada un d’ells. Ella mateixa es considera una mica voyeur. De cop i volta, el cor li fa un vot, en Max acaba de sortir de l’edifici. No pot deixar de seguir-lo amb la mirada carrer avall ni de pensar que és una estúpida pel simple fet d’imaginar que algun dia es fixarà en ella, "si té com a mínim deu anys més que tu!", li havia dit una vegada el seu pare.

Ara és la ràbia que li accelera els batecs perquè en Max i la Mariona, la noia soltera del setè, s’acaben de saludar amb el que ella creu que és un excés de complicitat. Es tranquil•litza una mica perquè al capdavall els està mirant des del cinquè, a dues cantonades de distància i amb poca llum, es pot haver confós. Tot i així, agafa la bossa de damunt de la butaca i es precipita cap a fora del pis, no sap per què però li ha vingut un impuls, una necessitat, de trobar-se amb la Mariona.

Quan arriba a la planta baixa, com que veu que el Sr.Gol encara és a la porteria, accelera el ritme per a poder trobar-se amb la Mariona sense roba estesa, tot i que ni tan sols sap si li dirà res. Una vegada fora el carrer i amb la porta a punt de tancar-se a la seva esquena, la Mariona desvia el rumb des de la vorera cap al portal.

- Hola – diu mecànicament la Mariona amb un somrís educat als llavis.
- Hola, Mariona..., oi? – ho sap perfectament, però li ha sortit així, necessita parlar amb ella, saber com és. Està reconeixent el rival per a prendre avantatge en la batalla per en Max? El cervell li va a cent per hora, es troba estranya i a la vegada excitada.
- Sí...
- Sóc la Glòria, del cinquè tercera. – S’analitzen durant uns segons –. Bé, encantada, ja ens anirem veient. Bona nit. – I fuig carrer enllà, des de on venia la Mariona, que resta uns segons perplexa i encuriosida abans d’entrar a l’edifici.

La Glòria acaba de constatar el què inicialment havia intuït, que l’encontre forçat obeïa a un instint d’avaluar l’altra competidora. "No tenim res a veure, i això em dóna més opcions", reflexiona amb esperança. Té vint-i-sis anys i la Mariona trenta-tres, més o menys com en Max, però li ha vist els ulls tristos i un posat aparentment dur i ferm que no sembla més que una façana d’inseguretats vitals.

El carrer és menys transitat que habitualment, tot sembla diferent avui i una altra vegada els instints la fan accelerar les passes, "amb una mica de sort encara l’atraparé". La Mariona, en canvi, continua lamentant-se, una altra vegada, de no haver-li dit res a en Max mentre es pregunta si amb el què es fixa dels homes habitualment és amb les orelles. No la convenç gens l’excusa que ella mateixa es dóna d’intentar arribar a temps a casa per a veure el seu anterior xicot per la televisió, el presentador de les notícies del vespre.