Casualitats

Parles amb algú d’un conegut comú que fa anys que no veus mentre fas una cervesa en un bar, surts al cap d’una estona al carrer i te’l trobes. Et saludes, comentes una mica la vida durant tot aquest temps que no us heu vist. I adéu. O no, decideixes complir amb allò que sempre es promet en els retrobaments del “a veure si quedem i xerrem tranquil•lament, ens truquem un dia d’aquests, d’acord?”. En el primer cas, l’atzar, la casualitat ha fet acte de presència i ha desaparegut tal qual s’ha presentat. En el segon, la casualitat es converteix en causa del què es pugui esdevenir a partir d’ara.

Començo així una recopilació de casualitats, que a vegades són o seran causals i a vegades no, tot intentant evitar de caure en una obsessió que acabi embrutant la puresa, la innocència i fins i tot la tendresa de les casualitats. Perquè si ens convencem que aquestes són la clau per a les nostres decisions, llavors acabem veient-les per tot arreu i perdem qualsevol capacitat de decisió, de llibertat per triar i del dret a equivocar-nos. I si les casualitats desapareixen llavors és quan la por ens encadena definitivament. Es tractaria, doncs, de gaudir de la sorpresa que ens ofereixen les casualitats sense que aquestes ens dominin.

Arribo a l’aeroport i, mentre espero a la persona que vinc a recollir, recordo que un amic meu també arriba aquell mateix vespre des d’un altre lloc. Sé que arriba al vespre i res més. Doncs just ho acabo de pensar, des del bar estant, a uns 30 metres, aixeco el cap i el veig passar amb pressa cap a la sortida. En total vaig ser allà uns vint minuts i sense fixar-me gaire en la gent, però just ho penso i el veig. Casualitat.

Tot preparant el sopar penso en una amiga que passa uns dies a La Corunya. Tinc la ràdio encesa i, al cap d’una estona sona l’enganxifosa cançó “Me gustas tú” de Manu Chao on hi ha un moment que diu “me gusta La Coruña, me gustas tú”.

Comento amb algú que quan penso en números, el primer que em ve al cap és el 23. Llavors em llegeixo “El Món Groc” de l’Albert Espinosa i resulta que dedica un capítol sencer a parlar del 23 (pel què he anat veient més endavant, segurament el 23 requereix un post a part...)

Som a la platja i em pregunten pel significat de la paraula “menystenir”. Ho comentem. Immediatament em giro per agafar el llibre que estic llegint i dins del primer paràgraf hi llegeixo un “menystingut”.

Vaig caminant pel carrer tot pensant en un projecte en el qual vaig treballar fa un temps i recordo especialment una de les persones amb qui vaig col•laborar. Arribo a la feina i un company, quan em veu, em dóna records justament de part d’aquesta persona.

Les casualitats tenen aquest punt estimulant gràcies també a aquest component que projecten de plantejament d’incògnites, preguntes obertes, dubtes, pors. Podria començar a introduir teories que expliquin aquests fenòmens, tot i que ja se n’ha parlat molt d’això. Atzar, destí, caos, energia, entropia, sort, una barreja de tot i més. Però no ho faré. De moment, com deia abans, prefereixo gaudir del moment màgic que em provoca una casualitat i d’explorar amb excitació les conseqüències (bones, llargues, curtes, dolentes, etc.) d’aquelles que he convertit en causals.



Autoaspiració

L’altre dia, tot parlant amb un amic, vam arribar a un punt de reflexió d’aquells que anomeno com de “Pantera Rosa aspirada”. Hi ha un capítol de la sèrie en el qual mentre intenta caçar una mosca amb l’aspiradora, acaba autoaspirant-se, amb aspirador i tot! I és clar, tot desapareix. És curiós com a vegades relacionem sensacions, tan físiques com mentals, amb imatges o records que aparentment no tenen res a veure (però d’això ja en parlarem un altre dia...).

El cas és que xerràvem i xerràvem del coneixement tan poc profund que tenim del cervell humà; sembla mentida que en sapiguem tan poc! És l’òrgan que ens diferencia més de la resta d’éssers vius. És el què ens ha fet sobreviure com a espècie perquè ens ha permès dominar a la resta. Però sempre tindrem la natura per damunt de tot, o més aviat la Terra en sí que segurament no arribarem a controlar mai. Al cap i a la fi, si ens remuntem a milers i milers d’anys, pel què sabem, no està gens clar que a més intel•ligència més poder sobre la resta. Sembla que en l’època dels dinosaures la força física, la mida del cos, la velocitat, etc., eren molt més determinants per a sobreviure. Però la Terra va acabar amb ells.

El què sembla clar és que, més endavant, unes criatures petites i bastant vulnerables van acabar imposant-se i dominant a la resta. Amb el cervell, o l’ús del cervell. I així hem seguit utilitzant-lo però sense mai comprendre’n el funcionament. De fet, no ens calia. Ara es comença a aprofundir una mica més, tot i que el meu amic ja m’adverteix que el camí no és que sigui llarg, sinó que ni tan sols tenim idea de l’ordre de magnitud. I jo, optimista i un pèl naïf, comento que amb més esforços i dedicació cada cop n’anirem coneixent més. Molt bé, em respon, però sempre fins a un límit segurament molt allunyat del coneixement total de l’òrgan. I llavors ens mirem, obrint amb murrieria els ulls i amb un lleuger somriure compartim la mateixa conclusió: és impossible que nosaltres, l’Home com a espècie, arribem a conèixer mai perfectament el cervell perquè seria com si el propi cervell es conegués a ell mateix, i això mai no ho podrà fer fins als límits de la seva pròpia capacitat de coneixement. No pot conèixer més enllà dels límits que li marca el seu propi potencial de coneixement. Si ho pogués fer seria paradoxal. Doncs això, “Pantera Rosa aspirada”. O “xoc còsmic”, que sortia en una peli i també m’agrada bastant.

Pantera Rosa aspirada