Abans de sortir cap al concert de piano del seu pare, la Glòria fa un últim cop d’ull des de la finestra. Li encanta observar les anades i vingudes dels vianants, és capaç de passar-se hores i hores imaginant històries per a cada un d’ells. Ella mateixa es considera una mica voyeur. De cop i volta, el cor li fa un vot, en Max acaba de sortir de l’edifici. No pot deixar de seguir-lo amb la mirada carrer avall ni de pensar que és una estúpida pel simple fet d’imaginar que algun dia es fixarà en ella, "si té com a mínim deu anys més que tu!", li havia dit una vegada el seu pare.
Ara és la ràbia que li accelera els batecs perquè en Max i la Mariona, la noia soltera del setè, s’acaben de saludar amb el que ella creu que és un excés de complicitat. Es tranquil•litza una mica perquè al capdavall els està mirant des del cinquè, a dues cantonades de distància i amb poca llum, es pot haver confós. Tot i així, agafa la bossa de damunt de la butaca i es precipita cap a fora del pis, no sap per què però li ha vingut un impuls, una necessitat, de trobar-se amb la Mariona.
Quan arriba a la planta baixa, com que veu que el Sr.Gol encara és a la porteria, accelera el ritme per a poder trobar-se amb la Mariona sense roba estesa, tot i que ni tan sols sap si li dirà res. Una vegada fora el carrer i amb la porta a punt de tancar-se a la seva esquena, la Mariona desvia el rumb des de la vorera cap al portal.
- Hola – diu mecànicament la Mariona amb un somrís educat als llavis.
- Hola, Mariona..., oi? – ho sap perfectament, però li ha sortit així, necessita parlar amb ella, saber com és. Està reconeixent el rival per a prendre avantatge en la batalla per en Max? El cervell li va a cent per hora, es troba estranya i a la vegada excitada.
- Sí...
- Sóc la Glòria, del cinquè tercera. – S’analitzen durant uns segons –. Bé, encantada, ja ens anirem veient. Bona nit. – I fuig carrer enllà, des de on venia la Mariona, que resta uns segons perplexa i encuriosida abans d’entrar a l’edifici.
La Glòria acaba de constatar el què inicialment havia intuït, que l’encontre forçat obeïa a un instint d’avaluar l’altra competidora. "No tenim res a veure, i això em dóna més opcions", reflexiona amb esperança. Té vint-i-sis anys i la Mariona trenta-tres, més o menys com en Max, però li ha vist els ulls tristos i un posat aparentment dur i ferm que no sembla més que una façana d’inseguretats vitals.
El carrer és menys transitat que habitualment, tot sembla diferent avui i una altra vegada els instints la fan accelerar les passes, "amb una mica de sort encara l’atraparé". La Mariona, en canvi, continua lamentant-se, una altra vegada, de no haver-li dit res a en Max mentre es pregunta si amb el què es fixa dels homes habitualment és amb les orelles. No la convenç gens l’excusa que ella mateixa es dóna d’intentar arribar a temps a casa per a veure el seu anterior xicot per la televisió, el presentador de les notícies del vespre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada