dimecres, d’agost 11, 2010

(6) La noia moguda de l’aeroport

Asseguda al banc del meu davant espera per a embarcar una noia de cabell negre intens, espès, bruna de pell, ulleres metàl•liques també negres (no de pasta), samarreta de fil blanca amb tirants, sostenidors blancs, faldilla verd cava un pèl lluent i sandàlies marró fosc (calces de color desconegut). Ja l’he vista a la planta 2 abans de baixar a la porta d’embarcament. Era al bar i a través del vidre que separa l’interior de l’exterior se la veia intranquil•la, o més aviat d’actitud vital nerviosa. No s’estava quieta tot parlant imparable pel mòbil, compulsiva una trucada rere l’altra. S’agafa un braç per damunt del colze però ràpidament separa un parell de dits i s’acaricia l’avantbraç, es toca el cabell fent-se rínxols amb un dit, es grata les cames i s’ajup acostant-hi el cap com si investigués si hi té polls (segurament s’hi busca un pèl rebel). Deixa el mòbil damunt la taula i en menys de tres segons el torna a recuperar. Aixeca les dues cames a la vegada agafant-se el genoll i les torna a lloc però a l’últim instant les creua, aprofita llavors i es grata el genoll sense sentit, estic segur que no li pica pas, i torna a desplegar les cames. Després de mirar cap a un costat i cap a l’altre, pren la tarja d’embarcament i es venta. Tot això és tot el què feia la noia del cabell negre espès al bar de la planta 2 de l’aeroport, i sense interrupcions. Com deia. O dic.

L’he vista alçar-se i començar a caminar. Gairebé ensopega amb un jove estudiadament descuidat en el vestir i la positura que ni es fixa en ella; és atractiu, el paio, però poc atent... Ella en canvi reacciona i s’hi apropa ràpidament amb dues gambades, s’està uns vint metres caminant al seu costat però mantenint-se mig metre endarrerida perquè no la vegi, com aquell que vol reviure per uns segons la sensació de caminar al costat de la persona més estimada de la seva vida. Imagino que algú ho deu fer, i per què no ella?

Si tornem a la planta 1, la noia de cabell negre espès ja no és asseguda al banc, s’ha situat a la cua per a embarcar. Aprofito i em col•loco àgilment darrere d’ella per acabar d’observar-la ara de més a prop. Té una piga al coll i una altra a la part posterior del genoll dret. Curiosament, dreta fent cua i avançant lentament està molt més calmada. Reflexions en moviment (?) Tant a prop i percebent molt subtilment les dues gotes de perfum que es deu haver escampat pel coll i clatell me n’adono que és preciosa, més de sensació global (“feelings”, que en dirien...) que de bellesa externa real. La tia és moguda, o inquieta, sí, però sembla agradable. Moure’s tant li serveix d’arma assassina d’inseguretats. I parla amb tres mil persones pel mòbil (una després de l’altra) per a buscar suports externs que la reafirmin en les micro-decisions que va prenent a cada moment.

M’assec al 20D i ella al 23C. Potser ara deu ser ella la que està escrivint sobre mi o simplement la que em psicoanalitza a partir del meu llenguatge corporal i del meu aspecte físic. Tot falses impressions, evidentment, com segur que ho són les meves de tot el què m’he imaginat d’ella, una visió pobra d’un univers personal infinit i irrepetible, acotada com la visió que tenim del món, des del seient del passadís estant, a través de la finestra de l’avió.