En aquesta nit d’estiu sense lluna i de cel clar, després de posar nom a vint estrelles, s’aixeca del terra i s’espolsa els branquillons que li han quedat enganxats a la faldilla. Saltironeja costa avall esquivant pins i alzines fins a la clariana del collet on es torna a aturar. Inspira. Tot i que no s’hi veu gaire, davalla amb decisió i fermesa perquè coneix cada pam de terreny.
Segueix baixant ara per camins més amples. Fa tres voltes pel pati abans d’entrar a casa, a poc a poc, fins que la respiració es calma. Torna a mirar el cel i ja no hi sap identificar les vint estrelles. "Per què estic tant trista?". No són les estrelles anònimes amb tan sols vint minuts de diferència, sinó que ha anat allà on l’altre trobava força tot pensant que ella hi obtindria respostes (o esperança, o confort) i encara està més confusa.
I no haurà passat ni una hora que, plena de ràbia i desesper, fugirà del niu protector per a endinsar-se i perdre’s entre les ombres dels edificis alts i dels carrers estrets. I tot serà encara més indesxifrable, però més real i més comprensible quan, en desvestir-se, veurà caure una fulla seca d’alzina dels seus cabells que jaurà a l’altre costat del llit tota la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada