Autoaspiració

L’altre dia, tot parlant amb un amic, vam arribar a un punt de reflexió d’aquells que anomeno com de “Pantera Rosa aspirada”. Hi ha un capítol de la sèrie en el qual mentre intenta caçar una mosca amb l’aspiradora, acaba autoaspirant-se, amb aspirador i tot! I és clar, tot desapareix. És curiós com a vegades relacionem sensacions, tan físiques com mentals, amb imatges o records que aparentment no tenen res a veure (però d’això ja en parlarem un altre dia...).

El cas és que xerràvem i xerràvem del coneixement tan poc profund que tenim del cervell humà; sembla mentida que en sapiguem tan poc! És l’òrgan que ens diferencia més de la resta d’éssers vius. És el què ens ha fet sobreviure com a espècie perquè ens ha permès dominar a la resta. Però sempre tindrem la natura per damunt de tot, o més aviat la Terra en sí que segurament no arribarem a controlar mai. Al cap i a la fi, si ens remuntem a milers i milers d’anys, pel què sabem, no està gens clar que a més intel•ligència més poder sobre la resta. Sembla que en l’època dels dinosaures la força física, la mida del cos, la velocitat, etc., eren molt més determinants per a sobreviure. Però la Terra va acabar amb ells.

El què sembla clar és que, més endavant, unes criatures petites i bastant vulnerables van acabar imposant-se i dominant a la resta. Amb el cervell, o l’ús del cervell. I així hem seguit utilitzant-lo però sense mai comprendre’n el funcionament. De fet, no ens calia. Ara es comença a aprofundir una mica més, tot i que el meu amic ja m’adverteix que el camí no és que sigui llarg, sinó que ni tan sols tenim idea de l’ordre de magnitud. I jo, optimista i un pèl naïf, comento que amb més esforços i dedicació cada cop n’anirem coneixent més. Molt bé, em respon, però sempre fins a un límit segurament molt allunyat del coneixement total de l’òrgan. I llavors ens mirem, obrint amb murrieria els ulls i amb un lleuger somriure compartim la mateixa conclusió: és impossible que nosaltres, l’Home com a espècie, arribem a conèixer mai perfectament el cervell perquè seria com si el propi cervell es conegués a ell mateix, i això mai no ho podrà fer fins als límits de la seva pròpia capacitat de coneixement. No pot conèixer més enllà dels límits que li marca el seu propi potencial de coneixement. Si ho pogués fer seria paradoxal. Doncs això, “Pantera Rosa aspirada”. O “xoc còsmic”, que sortia en una peli i també m’agrada bastant.

Pantera Rosa aspirada