dilluns, de febrer 08, 2010

Antecedents Improvisació 01

Desig: El protagonista, Clara, necessita urgentment una quantitat de diners i un augment de sou. L’antagonista, Eduard, no li vol donar ni una cosa ni l’altra.
Relació social: Companys de feina, essent Clara la subordinada i Eduard el Cap.
Lloc: Oficina (l'Eduard prepararà l’espai sense que la Clara sàpiga com queda)
Antecedents:

La Clara i l’Eduard es coneixen des de la infància perquè eren veïns de la mateixa escala. Els pares respectius es coneixien i compartien plegats dificultats i alegries. Ell és un parell d’anys més gran que ella i això féu que, des de petits, l’Eduard sempre fos com el protector de la Clara. Ell la va estar protegint i ajudant dels perills i les dificultats de la vida durant la infantesa, l’adolescència, els primers anys de l’edat adulta i fins a l’entrada al món laboral.

La Clara, des de petita es sentia segura al costat de l’Eduard. Quan l’acompanyava a l’escola, els perills que ella veia a cada cantonada i a cada portal desapareixien, o simplement quedaven en una altra dimensió, fora de la bombolla creada per ell i que els protegia de tot. Ell era en termes generals un bon noi responsable que, amb molt de gust i satisfet de sentir-se important i útil, feia de guardaespatlles d’aquesta simpàtica, innocent i desemparada nena que era la Clara. En definitiva, en realitat l’Eduard es sentia com el germà gran de la Clara, amb l’avantatge, creia ell, de només haver de compartir els moments bons i no les típiques baralles fraternals.

I així va continuar la cosa durant l’adolescència. Cadascú tenia els seus amics i amigues, però ells estaven units per un fil invisible especial. Sempre que ella es sentia insegura o amb por, ell era allà per a tranquil•litzar-la, fer-la reflexionar i triar el camí segur. I això que en el seu moment semblava que era positiu, en realitat va marcar profundament el caràcter d’un i altre. Tos dos saben, tot i que no n’han parlat mai, que hauria estat millor que la Clara hagués seguit els seus instints, la seva intuïció, i hagués triat ella mateixa el camí a seguir a cada encreuament. En definitiva, que l’èxit o el fracàs de les seves accions hagués estat simplement conseqüència de la seva pròpia tria, no de les indicacions de l’Eduard.

I això els tortura a tots dos perquè, durant la primera edat adulta, ella no és capaç de prendre cap decisió sense el vist i plau d’ell. I ell no pot suportar veure que l’ha convertida en un mar de dubtes i en un ésser absolutament dependent d’ell. Però el sentiment de culpabilitat és mutu perquè ella creu que l’Eduard no pot viure la seva vida per culpa d’ella.

Aquesta voràgine autodestructiva que segueixen tots dos s’aturà una mica fa uns quatre anys, quan ja entrats tos dos a la trentena, ell la col•loca a l’empresa on treballa com a gerent i on és a punt de convertir-se en soci. I s’atura perquè l’Eduard decideix que aquest és l’últim gest “salvador” que fa per ella: vol viure la vida sense patir per la Clara, vol que ella visqui la vida sense dependre d’ell. I a la Clara, tot i no haver-ne parlat específicament, l’actitud de l’Eduard li sembla correcta i també desitja obrir-se camí per ella mateixa, afrontant tant els encerts com els errors.

Però que hagin aturat aquesta dinàmica després de tants anys no vol dir que la situació s’hagi estancat i tot sigui una bassa d’oli. Ambdós han continuat evolucionant: ell ha substituït el seu proteccionisme altruista per un egoisme i una ambició personal absolutament desconeguts en ell, és com un delit per compensar amb el mínim temps possible tot el temps i els esforços invertits en ella; ella ha transformat les seves pors fins ara controlades gràcies a la comoditat de tenir-lo a ell a prop en una necessitat d’autoafirmar-se i de demostrar-se què és capaç de tirar endavant per ella mateixa. Es podria dir que la transformació de l’Eduard el fa enfosquir-se, la Clara, en canvi, es va il•luminant.

Aquest canvi de l’Eduard començà en el mateix moment en què ella va entrar a treballar a l’empresa tenint en compte que li oferí unes condicions laborals precàries dins de la seguretat d’un contracte indefinit i una perspectiva de millora poc engrescadora. Ella ho acceptà perquè en aquell moment l’únic que ella volia era sortir, altra vegada, d’una situació d’inseguretat laboral. Al cap de quatre anys, les coses han canviat. Ara la Clara és més forta, més segura, més conscient del que és i del què vol ser. Però per altra banda, l’Eduard té el cor sec i endurit, els sentiments dels qui ha estimat més a la seva vida li reboten o li rellisquen, ja no el mou la generositat.

Però són sincers aquests canvis o són cuirasses inconscients per a tirar endavant sense acabar destruint-se un a l’altre? Potser el conflicte sense límits pot confirmar o desemmascarar les seves actituds vitals.