Casualitats

Parles amb algú d’un conegut comú que fa anys que no veus mentre fas una cervesa en un bar, surts al cap d’una estona al carrer i te’l trobes. Et saludes, comentes una mica la vida durant tot aquest temps que no us heu vist. I adéu. O no, decideixes complir amb allò que sempre es promet en els retrobaments del “a veure si quedem i xerrem tranquil•lament, ens truquem un dia d’aquests, d’acord?”. En el primer cas, l’atzar, la casualitat ha fet acte de presència i ha desaparegut tal qual s’ha presentat. En el segon, la casualitat es converteix en causa del què es pugui esdevenir a partir d’ara.

Començo així una recopilació de casualitats, que a vegades són o seran causals i a vegades no, tot intentant evitar de caure en una obsessió que acabi embrutant la puresa, la innocència i fins i tot la tendresa de les casualitats. Perquè si ens convencem que aquestes són la clau per a les nostres decisions, llavors acabem veient-les per tot arreu i perdem qualsevol capacitat de decisió, de llibertat per triar i del dret a equivocar-nos. I si les casualitats desapareixen llavors és quan la por ens encadena definitivament. Es tractaria, doncs, de gaudir de la sorpresa que ens ofereixen les casualitats sense que aquestes ens dominin.

Arribo a l’aeroport i, mentre espero a la persona que vinc a recollir, recordo que un amic meu també arriba aquell mateix vespre des d’un altre lloc. Sé que arriba al vespre i res més. Doncs just ho acabo de pensar, des del bar estant, a uns 30 metres, aixeco el cap i el veig passar amb pressa cap a la sortida. En total vaig ser allà uns vint minuts i sense fixar-me gaire en la gent, però just ho penso i el veig. Casualitat.

Tot preparant el sopar penso en una amiga que passa uns dies a La Corunya. Tinc la ràdio encesa i, al cap d’una estona sona l’enganxifosa cançó “Me gustas tú” de Manu Chao on hi ha un moment que diu “me gusta La Coruña, me gustas tú”.

Comento amb algú que quan penso en números, el primer que em ve al cap és el 23. Llavors em llegeixo “El Món Groc” de l’Albert Espinosa i resulta que dedica un capítol sencer a parlar del 23 (pel què he anat veient més endavant, segurament el 23 requereix un post a part...)

Som a la platja i em pregunten pel significat de la paraula “menystenir”. Ho comentem. Immediatament em giro per agafar el llibre que estic llegint i dins del primer paràgraf hi llegeixo un “menystingut”.

Vaig caminant pel carrer tot pensant en un projecte en el qual vaig treballar fa un temps i recordo especialment una de les persones amb qui vaig col•laborar. Arribo a la feina i un company, quan em veu, em dóna records justament de part d’aquesta persona.

Les casualitats tenen aquest punt estimulant gràcies també a aquest component que projecten de plantejament d’incògnites, preguntes obertes, dubtes, pors. Podria començar a introduir teories que expliquin aquests fenòmens, tot i que ja se n’ha parlat molt d’això. Atzar, destí, caos, energia, entropia, sort, una barreja de tot i més. Però no ho faré. De moment, com deia abans, prefereixo gaudir del moment màgic que em provoca una casualitat i d’explorar amb excitació les conseqüències (bones, llargues, curtes, dolentes, etc.) d’aquelles que he convertit en causals.