(7) Deambulant en diumenge

Es regira dins del llit tot fent mandres, al cap i a la fi és diumenge i el rellotge li confirma que tot just són dos quarts de nou. En realitat Barcelona encara dorm, la tranquil•litat és aclaparadora si ho comparem amb un dia laborable. L’alba és un concepte estrany en una gran ciutat. El so d’uns talons picant sobre l’asfalt allunyant-se l’acaben de desvetllar. Viu en un primer d’un carrer estret i hi pot sentir tots els sons, intuir com la vida hi va emergent. El repic dels talons ja és molt feble i acaba morint ofegat per l’esbufec d’una moto que puja per un dels carrers perpendiculars al seu.

És incapaç de dormir més. Respira fons, mira cap al sostre uns segons, es regira cap a un costat del llit, s’hi asseu i despenja les cames. Es manté encara una estona a l’espona amb les mans obertes a les temples fins que decideix que s’ha d’aixecar, sap que després d’una bona dutxa s’haurà desempallegat de tot aquest entumiment muscular i esgotament de cap.

Una hora més tard, quan ja ha sortit de casa, li tornen a venir al cap els dubtes i les pors de sempre. Ho podria engegar tot a rodar i canviar-ho tot per una vida diferent. Però diferent, com? És com si cada dia el capfiqués enfrontar-se a un munt de decisions i situacions a les que en realitat ja s’hi ha barallat incomptables vegades, i fins i tot sabent-ho, no creu en ell mateix perquè pensa que ni el què porta après ni les fites aconseguides, tot el què duu acumulat a la motxilla de la vida, no serveixen per a res. Quan era un nano creia que ell era el millor i que la seva història valdria la pena, però llavors tot era més fàcil, o si més no, més clar, no hi havia jocs de matisos. Sent que cada dia té una cita amb el conflicte, petit o gran, i això l’esgota.

És diumenge i no té previst fer res en concret, així que camina i camina per mitja ciutat. Mentre deambula imagina les històries que s’amaguen rere algunes de les mils i mils de finestres que va veient; són bocins de vides. I sense saber com ni per què, de cop i volta s’atura, acaba de notar el clic dins del seu cap, aquell que fa fluir i encaixar la dispersió d’infinits pensaments. Ho comença a entendre, la cita no és ni tan sols amb la vida, és amb ell mateix. Més que una cita, un compromís.

S’adona que la resta de batalles vindran després i es resoldran amb una facilitat increïble, però que abans necessita donar prioritat al què té més necessitat de fer i d’expressar, independentment de si té sentit social o no. Mentre tingui sentit per a ell, ja no és que sigui suficient, és que ho és tot.