El destí

El destí no existeix. Quan donem sentit subjectiu a situacions purament atzaroses és quan els fets se’ns presenten com una prova més de la nostra predestinació (al que sigui). Però no som conscients del què ha passat abans d’aquest atzar. Podria ser que aquest deixés de ser-ho vist des d’un altre punt de vista (una altra vida) i, per tant, allò que ens semblava un fet inexplicable, en definitiva no sigui res més que una conseqüència absolutament lògica d’un altre esdeveniment de naturalesa, diguem-ne, humana, trencant-se així qualsevol explicació no racional que justifiqués el nostre recorregut vital, en principi no triat, a partir d’aquest atzar.

Podem aventurar-nos, doncs, a entendre la vida com una successió simultània d’atzars subjectius - que seria el mateix que vistos des d’un sistema de referència relatiu - , d’atzars provocats inconscientment o conscient i de les accions fruits de les decisions que emprenem al respecte en cada una de les situacions anteriors – amb les quals provoquem nous atzars inconscients o conscients. Essent estrictes, aquests nous atzars conscients deixarien de ser-ho en el nostre sistema de referència relatiu, però podem continuar anomenant-los així perquè ho continuarien sent per la majoria de la resta de sistemes de referència relatius implicats.

Si existeixen sistemes de referència relatius, en principi n’hi ha d’haver un d’absolut. Però aleshores, qui podria ser-ne el parametritzador sense convertir-lo automàticament en relatiu? Déu? No ho crec perquè, en el cas de que existís, quin paper més banal que tindria, oi?: simple espectador dels recorreguts vitals (si aquests es generen tal com hem vist anteriorment, ell no hi podria pas intervenir) Hem de tenir en compte, però, que aquests sistemes de referència són en realitat eines per a poder entendre i interpretar la realitat, formen part d’un llenguatge.

Insisteixo, el destí no existeix perquè voldria dir que existeix un pre-destí, és a dir, algú o quelcom que determina aquest destí. I com que interpreto, i sostinc, que els punts i a part o el punt final de la nostra vida són conseqüència de la suma d’atzars amb que ensopeguem i d’accions (o decisions) que emprenem, el pre-destí deixa de tenir sentit i, per extensió, el destí també. Tot té una causa, explicable o no des de certs sistemes de referència relatius o subjectius, però perfectament retratable i explicable des del sistema de referència absolut.
Alguns escriptors i alguns polítics (no tots perquè per sort encara n’hi ha que saben què vol dir “fer política”) creuen estar asseguts a la poltrona fixada en el centre de coordenades d’aquest sistema absolut, però els qui no només s’ho creuen sinó ho utilitzen de forma perversa són els funcionaris, gestors o com li vulguem dir, de les diferents Administracions religioses.

Potser totes aquestes reflexions no són més que això, un microreligió personal però, en definitiva, és la meva i, a més, unipersonal: no emmerdo a ningú.