KUWAIT 2005

Del 22 de maig al 6 de juny de 2005
(De com es poden aprendre més coses de llocs ja visitats anteriorment)

* * *

En les anteriors notes de Kuwait pretenia mostrar una visió general del país en diversos àmbits (social, econòmic, cultural, etc.) a partir d’anècdotes i experiències personals. Aquests nous apunts contenen aspectes potser més anecdòtics i específics però que em fa la impressió que ajudaran a que hom es faci una imatge més pròpia d’aquest ric racó de món.

* * *

Després de pràcticament un any, torno a ser a Kuwait altra vegada per afers professionals. Suposo que no tindré gaire temps per a recórrer massa país, tot i que dubto que hi restin gaires llocs interessants per a visitar. Com que la feina serà molt absorbent, procuraré d’aprofitar al màxim la informació que em puguin proporcionar els habitants del país que ja conec de l’anterior viatge i d’altres que, de ben segur, m’aniran sortint al pas.

La primera diferència respecte a l’anterior viatge és la temperatura. Hi continua fent molta calor perquè, al cap i a la fi, som a les portes de l’estiu, però ja ens permet treballar durant el dia amb menys dificultats enlloc d’haver-ho de fer a la nit (tot i que al final hem acabat treballant dia i nit!). De tota manera, estem parlant de temperatures igualment infernals: prop dels quaranta-cinc graus al migdia i no menys de trenta-cinc a la nit.

Em satisfà molt el fet de que les botigues estiguin obertes pràcticament les vint-i-quatre hores del dia. Si hom necessita qualsevol cosa, segur que acaba trobant-la. I del tipus que sigui, des de productes de la llar fins a productes tecnològics passant per tot tipus de botigues de menjar i restaurants. És una sensació que, curiosament, també s’experimenta als Estats Units...

M’ha encuriosit que en un restaurant proper a l’hotel on ens allotgem, passis pel davant a l’hora que hi passis, sempre és ple de gent fent-hi cua. M’han explicat que es tracta del millor restaurant iranià de la ciutat: és on fan el millor kebab del país. Resulta que tots els cuiners són de l’Iran i la cuina iraniana és molt apreciada a Kuwait i, pel que m’expliquen, també a la resta del món àrab. Perquè els cuiners puguin passar un temps al seu país, el restaurant tanca durant dos mesos seguits, variables cada any per tal de que aquests incloguin el ramadà. Narren amb gran admiració una pràctica que ja fa temps que potencien molts restaurants a Europa: poder veure com treballen i tallen la carn els cuiners gràcies a uns vidres que permeten una visió clara de tota la cuina. A més, si ho desitges, pots comprar el menjar per endur-te’l i menjar-te’l a casa tranquil·lament. De fet, pel dinar del dia següent ens han dut el menjar d’aquests restaurant i, efectivament, no puc fer res més que confirmar tot el què m’han dit: un kebab excel·lent, el millor que he menjat mai.

El kebab és carn rostida de xai o de vaca cuita generalment amb un ast vertical que va fent voltes. Aquesta carn es va tallant a tires i s’incorpora dins d’un pa especial que sembla una bossa en forma de crêpe. Després s’hi afegeix ceba, tomàquet i altres verdures. Per acompanyar-la s’utilitzen diversos tipus de salses, picant, d’all, agra, etc., i sovint també s’acompanya amb una mica d’arròs, suposo que per fer coixí i alleugerir les pesades digestions que comporta la ingestió d’aquestes salses tan carregades d’espècies. La gràcia del kebab que he pogut degustar avui és que, al contrari dels que he tastat fins ara, no tenia gens de regust de llana.

Torno a constatar que els kuwaitians viuen, o si més no tenen la possibilitat de viure, bastant bé. El nivell de preus és similar al nostre, o potser uns mica més elevat, però la pressió fiscal és nul·la perquè no paguen impostos. Els avantatges socials són també molt importants. Per exemple, el Govern els dóna cada més uns 120 Euros per a cada fill fins que aquests comencin a treballar. Per casar-se també obtenen un bon regal econòmic per part del Govern (però només la primera vegada que es casen: si es divorcien, no hi torna a haver regal)

És molt fàcil d’obtenir crèdits a un interès molt baix, però això esdevé sovint una arma de doble tall perquè alguns acaben endeutant-se massa. I no cal anar gaire lluny per a veure-ho, el nostre amic Ahmed no para de comprar-se cotxes a crèdit i, com que el Govern ho controla tot, aquests pagaments li són descomptats directament de la nòmina. I després ha de mantenir la família, perquè a Kuwait, encara que la dona treballi i tingui un sou, l’encarregat de mantenir la família és l’home de la casa. A més, els cotxes que es compra no són precisament dels senzills i barats!

L’amic kuwaitià que ens fa d’amfitrió es diu Raed i bàsicament és la persona a la qual pregunto tot el què em desperta un cert interès. La seva feina dins de l’aeroport li ha permès d’establir una bona relació d’amistat amb alguns treballadors de la companyia aèria holandesa KLM. Són treballadors vinguts de fora, de l’Índia, de Sri Lanka, etc. Alguns d’ells jo ja els coneixia de l’altre viatge i per això li pregunto per un tal Avinage, un dels que manava en temes d’organització i gràcies al qual vaig poder marxar un dia abans de Kuwait perquè em va col·locar el primer de la llista d’espera de passatges cancel·lats. El cas és que em diu que se n’ha anat al Canadà! Resulta que el passaport canadenc és el que et permet viatjar per més llocs al món sense necessitat de visat ni de gaires problemes burocràtics. Però no te’l concedeixen així com així, has d’iniciar un expedient burocràtic que comporta haver de complir bastants requisits o “simplement” has de tenir un milió d’Euros al banc. Aquesta segona via la segueixen molts personatges adinerats del món àrab, sobretot alts càrrecs de companyies multinacionals que han de viatjar molt.

També hem parlat una mica de temes polítics, tot i que la majoria d’origen aparentment religiós i realment econòmic. Per en Raed, el mal de tot el món, però sobretot el què afecta al món àrab, és culpa dels jueus. Per a ell, tot el què està passant a l’Orient Mitjà és la conseqüència de la política dels Estats Units (que per a ell no són més que el braç executor de la voluntat dels jueus que fan pressió a través dels seus lobbies). Afirma que l’objectiu dels americans i dels jueus és obrir-se camí cap al Golf Pèrsic des d’Israel per tal de controlar el petroli.

Afirma en Raed que, mica en mica i seguint una estratègia molt a llarg termini que ja fa molts anys que s’inicià i que mani qui mani als Estats Units va tenint continuïtat, es juga constantment amb crear certa inestabilitat en un país de la zona (en altres llocs es provoca una guerra directament) i després “s’ajuda” a restablir la pau i la tranquil·litat. I així van avançant amb la seguretat que els governs d’aquests països estan al seu costat, ja sigui perquè el controlen o perquè a aquest govern li convé seguir beneficiant-se de pactes econòmics que els lliguen amb els Estats Units. Sigui com sigui, si mirem el mapa de l’Orient Mitjà podem veure com Jordània ja és Estat amic d’Occident des de fa anys, Kuwait és pràcticament una colònia dels Estats Units (fins i tot el govern de Kuwait s’està plantejant perdonar als Estats Units el deute que tenen amb ells per l’última guerra contra l’Iraq), Aràbia Saudí no els preocupa gaire, tot i que des d’allà es financen algunes cèl·lules terroristes, Qatar, els Emirats Àrabs i Bahrain estan molt occidentalitzats econòmicament parlant. Amb la Palestina relativament domesticada i una vegada s’hagin fet amb el control definitiu de l’Iraq, llavors només els quedarà aconseguir que Síria no financi Hezzbolà al sud del Líban i, finalment, el gran escull: l’Iran.

De tota manera, ell està convençut, perquè ho diu l’Alcorà, que en un futur hi haurà una unió diguem-ne moral i política entre àrabs i cristians que s’aixecarà contundent contra els jueus i els esclafarà. Em sobta aquesta mescla de capacitat d’anàlisi, encertada o no la conclusió, amb el poc pragmatisme que apliquen quan segueixen i creuen en les profecies d’origen religiós. Però és que per ells la vida és religió i la religió és vida.

Tornant a Kuwait, hom no pot mai deixar de parlar en algun moment del petroli. El Golf Pèrsic i les terres del voltant formen geològicament com un embut del qual la part més baixa és justament Kuwait. Això fa que ens trobem a l’últim lloc on s’acabarà el petroli de tot el Golf. Com que les bosses de petroli van baixant des d’Iraq cap al fons de l’embut, els kuwaitians diuen que en Saddam Husseïn va envair Kuwait l’any 1993 perquè deia que els kuwaitians li estaven robant el petroli! Em diu en Raed que hi ha pous de petroli oberts fa 50 anys que encara mantenen avui en dia la mateixa pressió que aleshores.

Tot i que ja en sóc conscient des de fa temps, em continua sorprenent la quantitat de diners que tenen alguns personatges. Avui he vist com carregaven en Rolls Royce en un avió mentre per l’altra punta de l’aeroport veia com treien el Jumbo de l’Emir dels hangars per a fer-li la revisió i el rodatge de motors setmanal. De fet, des de la meva empresa s’ha intentat reclamar algun pagament pendent a través de l’ambaixador i la resposta ha estat sempre de l’estil de “per sis-cents mil Euros no val la pena molestar a l’Emir”.

I tampoc no em deixa de sorprendre la doble moral o la hipocresia de la gent d’aquí. Es fan la llei, tan la de Déu com la terrenal, a la seva mida. Per a en Raed, la seva dona i els fills són sagrats, però no fa més que queixar-se que la seva dóna es gasta al moment els diners del seu propi sou i després es passa la resta del mes pensant (i executant) com gastar-se els d’ell. Potser en aquest cas no es tracta d’hipocresia perquè dedueixo que la seva dona ha estat primer un instrument necessari per a poder engendrar descendència i posteriorment un accident que ha de mantenir i suportar perquè ho diu Al·là.

Però aquesta moral aplicada tan bé al propi interès arriba al seu màxim exponent quan t’expliquen que fa uns mesos en Raed i l’Ahmed van marxar quinze dies al Marroc. Estaven instal·lats en un apartament que, tenint en compte el seu nivell de vida, els va sortir molt econòmic. El cas és que allà també els visitava cada dia una estudiant i una amiga seva que es treien un sobresou gràcies a les plaents estones que els feien passar. Ara bé, segons en Raed, “això no és el mateix que fer el carrer!”. Certament curiós.No sé si tornaré alguna vegada més a Kuwait, però almenys marxo pensant que he après coses que no sabria si no hi hagués vingut mai. Està clar que qualsevol viatge a qualsevol lloc desconegut, si hi ha un mínim d’interès o de curiositat, sens dubte t’enriqueix, a l’Orient Mitjà o a Sant Privat i La Pinya.