En Max surt de l’apartament número tres de la planta deu i es dirigeix cap a l’ascensor, a l’esquerra. Quan hi arriba, no cal que premi el botó perquè justament algú està arribant al seu pis. S’obren les portes, sempre cap a l’esquerra i amb un lleuger grinyol produït per un mal engreixat de les guies, i en surt la veïna de l’apartament número sis. Encongida i corbada pels anys, s’aboca plena de nervi cap a l’exterior pràcticament atropellant en Max que l’esquiva amb un precís moviment de maluc.
- Surt del mig, marrec! Tinc pressa. – remuga ella.
- Bona nit, senyora Aurora.
- Bona nit, bona nit...
Això de marrec li ha agradat. Una vegada passada amb cert èxit la crisi dels trenta, pensa que als seus trenta-cinc ja pot començar a preparar-se per a l’encara més tòpica crisi dels quaranta.
Es mira al mirall de dins de l’ascensor i aprofita, de fet ho fa sempre, per acabar-se de pentinar amb un àgil moviment de dits. Es mira altre cop però ara allunyant-se un mica més de l’espill tot inclinant-se d’esquenes, cap a la porta. Sí, certament, constata que té les mateixes orelles que el presentador de les notícies del vespre de la televisió pública i que fa uns instants ha deixat a mitja narració de no sé quin fet truculent esdevingut ahir a la nit per allà la costa d’Alacant. Encara entre el tercer i el segon, l’associació d’imatges i d’idees el porta a concloure que la senyora Aurora, tot i la diferència d’edat, té les celles iguals que l’home del temps del mateix programa, espesses i d’una sola peça però no pas amples.
Surt de l’ascensor i saluda al Senyor Gol, el porter, que seu darrere un taulell des d’on normalment mira, absolutament absort, un petit aparell de televisió. Quan el Senyor Gol es gira per a saludar, en Max sent un calfred a l’espinada que el deixa per uns moments en blanc, però després reflexiona ràpidament: sí, realment el porter i la Mariona, la noia soltera del setè, podrien ser ben bé pare i filla.
Surt de l’edifici i dues cantonades més avall s’atura: la Mariona puja per la mateixa vorera. Ella també el veu i, amb el braç alçat, el saluda. En Max li respon amb una lleugera inclinació de cap i a mesura que se li va acostant la seva perplexitat és més gran. S’adona que qualsevol podria creure que la Glòria, la filla del pianista del cinquè, és germana de la Mariona.
Se sent molt inquiet, estranyat i astorat.Tots els de l’edifici ens assemblem a algú o altre o entre nosaltres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada