Aquest nen que recordo amb un somriure melancòlic, fins a l’edat de 9 anys estiuejava en un poble de la Costa Brava. El veig gaudint com un boig tot saltant de roca en roca a l’espigó i caçant crancs amb la poc depurada tècnica del caçador autodidacta.
Quina alegria de nen! A cada pas, dues roques i un forat, una decisió que determina el camí. I ell la pren seguint el seu instint. És sorprenent, no dubta mai. Ja ha fet camí i llavors baixa cap a les roques en contacte amb l’aigua. Els cranca no l’esperen, però ell els buscarà i els trobarà.
El repte era caçar crancs i el camí, els passos inevitables a fer per a aconseguir-ho. El nen tenia clar el repte, el sorprenent vist des d’un ulls d’adult és que no només no dubta en fer el camí ple de decisions per les roques, sinó que a més el fa amb una energia (passió?) difícil de descriure perquè es percep en la mirada, en l’expressió dels ulls.
Definitivament, aquest nen és part del Nen Vital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada