dilluns, de març 24, 2008

KUWAIT 2004

Del 19 de juliol al 6 d’agost de 2004 i del 25 d’agost al 15 de setembre de 2004
(De com sobreviure sis setmanes a Kuwait treballant intensament amb una calor com mai no havia hagut de suportar i encara poder dir algunes coses d’un país amb un atractiu, certament, relatiu)


A Kuwait m’hi han portat afers professionals que es desenvolupen absolutament tots a l’Aeroport Internacional de Kuwait. Explicar les meves experiències en aquest país i les impressions que m’han causat aquestes sis setmanes és l’objectiu de les properes ratlles durant les quals, després d’haver-les repassades i rellegides, penso que encara podrien ser més explícites i fidels a la realitat, però la memòria a vegades juga males passades. Potser he oblidat, o desconec, aspectes que un historiador, sociòleg o antropòleg consideraria essencials, però això és el que ara mateix sé, i conec, d’aquest país.

La calor a l’aire lliure que s’ha de suportar durant els mesos de juliol i agost en aquestes latituds és tremenda. A pràcticament tots els edificis i recintes, per petits que siguin, hi ha aire condicionat (el generen de forma relativament barata gràcies a la gran quantitat de petroli que posseeixen), però a l’exterior, les temperatures poden arribar durant aquesta època fins als cinquanta-cinc graus durant el dia i entre quaranta i quaranta-cinc graus a la nit. Si bé és cert que, a finals d’agost, la temperatura a les sis del matí, just acabat de sortir el sol, oscil·la entre els trenta-quatre i els trenta-vuit graus. I encara s’hi poden afegir dos complements més a aquesta duresa climàtica que apareixen de tant en tant, sense avisar: la humitat i el vent càlid i sorrós del desert.

Quan hi intervé el factor humitat la sensació és aclaparadora, sufocant, summament pesada. Moure’s durant el dia esdevé una empresa només aconsellable per als més agosarats i, per a la resta, només assolible si hom va amb l’objectiu de desplaçar-se d’un lloc condicionat a un altre. A la nit, tot i patir temperatures, com dèiem, d’entre quaranta i quaranta-cinc graus, es pot estar a l’aire lliure força més estona. Sense humitat és més suportable. Aleshores es produeix un fenomen curiós. Vas bevent aigua o altres líquids i et pots passar ben bé set o vuit hores sense orinar i sense haver suat gens ni mica. Suposo que l’explicació rau en què realment sí que es sua, el què passa és que en un ambient tant sec la suor s’evapora de forma pràcticament instantània i tens la sensació de no haver suat.

El vent càlid que ve del desert és particularment punxant i agressiu perquè les petites partícules de sorra que arrossega ataquen la pell exposada amb infinitat de fiblades. Això ha provocat històricament a la població del país problemes crònics als ulls i a la pell. De fet, evitar aquests problemes és el motiu pel qual vesteixen amb màniga llarga, amb les xilabes, i amb els clàssics mocadors al cap que subjecten amb els típics anells negres dobles voltant el cap des de les temples fins a la part superior del clatell.

El sol en aquest país ix i es pon de manera fulgurant, preciós sobretot el crepuscle, però prompte. Suposo que aquesta rapidesa és només una sensació que es té perquè, fins i tot amb el sol molt baix, la lluminositat continua essent vigorosa, esclatant. El color taronja del sol baix de ponent, gairebé rogenc, em recorda vagament el del capvespre a la nostra terra ferma del Pla d’Urgell i del Segrià, tot i que a Kuwait, l’absència de núvols es tradueix en la visió d’una rodonesa quasi perfecta del sol.

Sota aquest cel immens, impol·lut de núvols, l’orografia és indiscutiblement plana, aclaparadorament plana: sis mil milles quadrades de deserts de sorra s’estenen a partir dels límits de la ciutat. Lleugerament ondulats però de sorra dura. No hi ha cap mena de promontori.

M’expliquen que, fins fa uns deu anys, dins dels límits de la ciutat tampoc no hi havia gaires arbres i jardins. Avui en dia, pràcticament tots els carrers importants tenen vegetació plantada i ben atesa, ja sigui mitjançant el rec gota a gota o per aspersió. Així, hom troba metres i metres de mànega escampats per tota la ciutat per tal regar tots els arbres i arbusts plantats.

I l’aigua, d’on la treuen? Doncs tenen grans plantes dessaladores d’aigua del mar (funcionant, és clar, amb el petroli que ells mateixos extreuen) que els permeten obtenir aigua suficient per a veure i per a regar. També tenen escampats per la ciutat alguns dipòsits – col·lectors d’aigua de pluja (tot i que hi plou molt pocs dies); són com una mena d’embuts gegants, d’uns trenta metres d’alçada, amb la part ampla a dalt i en contacte amb el terra per la part estreta, normalment agrupats en conjunts de cinc o sis.

Econòmicament parlant, el país té petroli per exportar i grans empreses instal·lades arreu del món dedicades a tot tipus de negocis. No exporten res que no sigui petroli. Per altra banda, tampoc no són autosuficients perquè ho importen pràcticament tot: fruita de Síria, Jordània i Egipte, te de Sri Lanka, carn de bé, pollastre i vedella també dels països veïns, etc. Els animals, però, els importen vius per a sacrificar-los aquí segons el ritus islàmic. A Kuwait també tenen ovelles i xais autòctons amb una carn francament bona i melosa, sempre i quan el cuiner tingui certa habilitat, però a un preu tres vegades superior al del xai australià.

Amb el menjar la religió hi té molt a dir. A part del fet d’haver de matar els animals degollant-los, de cara a La Meca i amb la mà dreta, hi ha altres aspectes francament curiosos. No mengen porc ni derivats, és clar. Però tampoc no mengen conill. El motiu, doncs que tenen un cicle menstrual com el de les dones! Tampoc hi ha vedella, però no en sé el motiu, potser la gran quantitat d’immigració procedent de l’Índia.

Em diu la majoria de gent autòctona amb la qual he parlat que estan molt contents amb l’emir de Kuwait. Es veu que ell és el propietari de tot el petroli que s’extreu al país, però que cedeix un cinquanta per cent dels beneficis al Govern i aquest procura que el poble visqui bé. És un fet a destacar que no tenen impostos, no hi ha cap tipus de taxa per als nadius. El nivell de vida és, doncs, francament elevat. El cost de la vida no és barat, però sense impostos... Els diners que genera el petroli és bestial. La sensació és que Kuwait és com la Suïssa de l’Orient Mitjà.

Conscients, però, de que el petroli no és una font inesgotable, ja fa anys que les grans empreses inverteixen per tot el món i que el Govern es dedica a comprar or. Diuen que el Banc de Kuwait té una sala construïda sota el mar, a un quilòmetre de la costa, on s’hi va emmagatzemant part d’aquest or. Sincerament, m’ho crec.

Però no sempre ha estat així, evidentment. Kuwait, i en general els països del Golf Pèrsic, tenen un abans i un després de l’economia del petroli. El litoral del Golf Pèrsic té un fons submarí molt rocós, històricament de molt difícil accés; sobretot la zona més meridional, la costa del que avui és la Unió dels Emirats Àrabs. És un litoral ple de bancs d’ostres i de corall. Així, no es d’estranyar que la pesca, i salar el peix pescat, la recol·lecció de perles i la pirateria fossin els pilars fonamentals de l’economia anterior al petroli. Una pirateria, per cert, que només va ser capaç d’eliminar la flota de l’Imperi Britànic.
La ciutat de Kuwait queda enclavada en una mena de badia gegant, però no en la seva part més profunda, sinó en el costat inferior i a la cua del que podríem dir una gran ce trencada. Vista des de l’interior de la península aràbiga, tindria la forma d’un croissant amb el corn dret escapçat i girat cap avall. La zona més costanera té els carrers distribuïts de forma més radial, amb semicercles fent centre amb un petit cap dins la badia. Però això és només una petita part de la ciutat, és la zona de la Liberation Tower, del barri de Dasma, de Shamiya, d’Abdullah Al Salem, etc. La resta de la ciutat està estructurada en barris rectangulars entre els quals em fa certa gràcia descobrir-hi un barri de Córdoba i un d’anomenat Andalus.

Davant de la pròpia costa de Kuwait City hi ha dues illes, la Umm Al Namel i la Failaka, aquest última acompanyada de dos petits illots. A Failaka, ara no hi viu ningú. Resulta que durant la Guerra del Golf els Estats Units d’Amèrica la prengueren com a base d’operacions i, un cop acabat el conflicte se la van adjudicar a ells mateixos sense que el govern de Kuwait pogués dir-hi gran cosa, l’illa va ser ben bé usucapida. Ara em diuen que els americans es veu que hi volen fer una mena Las Vegas al mig del mar: casinos, alcohol...; de fet, seria com el què avui en dia és Dubai a la Unió dels Emirats Àrabs on, per cert, alguns kuwaitians adinerats viatgen els caps de setmana per emborratxar-se, anar amb prostitutes i jugar als casinos. Curiosa fe, la d’aquells, que no permeten ni una gota d’alcohol al país però la van a buscar a fora.

Tornant a la ciutat en sí, la veritat és que m’ha decebut una mica. Me l’esperava molt més atractiva, com així m’ho semblen altres ciutats de l’Orient Mitjà que he vist en diversos reportatges. L’únic que destaca són els grans edificis moderns, carregats de ferro i vidre però, sens dubte, espectaculars, fets i equipats amb les últimes tecnologies. La resta és plena de contrasts poc atractius. És a dir, en un mateix carrer, al costat d’un parell de cases noves en un barri essencialment luxós, se’n pot trobar una altra de totalment abandonada i mig en runes. Més que no pas una sensació de brutícia (que sí que hi és en altres zones), el què hi ha és una deixadesa intrínseca de la ciutat per deixar-ho tot a mig acabar. A més d’un desordre absolut en els estils arquitectònics.

Però tot això no és una manca d’harmonia atractiva, com podria ser la d’un casc antic com el de Lisboa o el de Barcelona, sinó que es tracta d’una deixadesa expressa i desinteressada. Decididament, l’estètica constructiva no és el fort d’aquesta gent. Només les mesquites mantenen un estil més o menys regular i singular, diferent de la resta, i francament ben aconseguit. No són gaire diferent que en altres països essencialment musulmans, però enmig de tant de nyap concentrat, quan en veig alguna, no puc evitar de mirar-la amb deteniment. El seu recarregament m’atrau, però més per la novetat que en mi es genera que no pas per la seva bellesa. N’hi ha algunes de molt modernes que són literalment immenses.

En principi, els musulmans resen entre tres i cinc vegades al dia, bàsicament quan surt el sol, al migdia i just quan s’ha post el sol. Es descalcen, es renten els peus i les mans, reciten una sèrie de versicles sagrats que se saben de memòria drets, mirant a la Meca i, ajupits a terra sobre els genolls s’inclinen endavant i endarrere també recitant. Als centre comercials i als llocs públics grans hi ha habitacions adaptades perquè els practicants hi puguin resar. El que ja no és tan divertit és quan, des del minaret de la mesquita del barri de l’hotel, t’engeguen l’altaveu a tot drap amb les pregàries corresponents mentre procures gaudir de les poques hores de descans que la feina et permet.

I del contrast arquitectònic, al social. Aquí la immigració és molt elevada. Aproximadament un cinquanta per cent de la gent és de fora de Kuwait i venen per fer totes aquelles feines més mal remunerades. La majoria de la immigració prové de l’Índia, però n’hi ha molts del Pakistan, de Sri Lanka i d’Egipte. Acostumen a venir a Kuwait per guanyar força diners durant un parell o tres d’anys i després tornar al seu país. Alguns, però, s’hi queden per sempre, sobretot si arriben a un cert status laboral que els permeti viure amb tranquil·litat.

El contrast és important perquè els miraments que té el Govern amb els nadius és inversament proporcional a les condicions que ofereix als immigrants. I no seré jo qui s’erigeixi en el defensor de la immigració indiscriminada, però sí que és indignant la permissió que practica el Govern en termes d’abús i de vulneració dels mateixos Drets Humans. No hi ha esclavitud, però... I no només això, el tracte humà dels kuwaitians en vers els immigrants és bastant despectiu i, a vegades, desagradable.

Uns dels cambrers de l’hotel, procedent de Sri Lanka, m’explica que a la seva illa natal hi ha molta població de descendència portuguesa, però sobretot m’explica coses del país veí, l’Índia. I gràcies a això ara començo a entendre alguns dels problemes d’aquest immens país, de l’Índia, vull dir, i sobre els quals indagaré i escriure en el seu degut moment, és a dir, quan el pugui visitar.

Tornant a Kuwait, el contrast suprem, el més colpidor, és el del rol, situació i actitud de la dona en aquest món tan, ara sí, allunyat del nostre. Em limitaré a descriure els fets tal com jo els he copsat. És cert que hi ha algunes dones que van vestides i aparentment viuen segons els cànons occidentals. Les veus vestides amb roba i estil occidental i, quan van amb els seus marits, ho fan sense signes evidents de submissió. Però la gran realitat és una altra.
La majoria de dones o duen mocador al cap tapant els cabells o duen vel en les seves diverses modalitats que les podríem dividir bàsicament en dues: fins damunt del nas però amb el front i ulls descoberts, o vel integral en els quals només hi ha una franja oberta d’ull a ull. Aquest últim model, a més, no admet varietat cromàtica en la resta de la vestimenta: negre de cap a peus. Fent broma del que no fa riure, podríem dir que són com escarabats bípedes. A més, quan van pel carrer acompanyant el marit, sempre es mantenen un parell de passes enrere.

També veus moltes dones banyant-se a la platja amb tota la vestimenta. Les de negre no es banyen, però les que van amb vestits tradicionals sí que ho fan. És impressionant veure’n una menjant espaquetis tot aixecant-se el vel dissimuladament, i sempre que sigui possible, és clar, d’esquena a la resta de gent del restaurant.

Em comenten que ara s’està perdent una mica l’ús del vel. Et diuen que realment no és una imposició, que les mateixes noies, quan arriben a la pubertat, ja ho demanen, que els fa una il·lusió tremenda! I m’ho crec, que els fa il·lusió, i fins i tot que no és una obligació escrita. Però sí que és una obligació fàctica. El més divertit és quan comentes que tens la sensació, per dir-ho de forma suau, que es manté a la dona en una situació d’inferioritat davant de l’home, i llavors t’expliquen que no, que a la dona se la respecta molt i que està al mateix nivell que l’home, però d’una forma diferent. Com es menja això?! Al meu entendre, si dos nivells de status es valoren diferent, passen a ser nivells diferents d’un mateix sistema de valoració, sigui quin sigui aquest sistema, el nostre o el d’ells. Però bé, què hi farem?

Per entrar a l’aeroport a treballar s’ha de passar per un control d’identificació i de registre militar. Els militars en qüestió són allà hores i hores morts de fàstic i, a part d’algun pesat escrupolós, la majoria són força agradables. L’altre dia, un d’ells ens va oferir dàtils. Molt agraït, vaig anar a recollir el què m’allargava amb la mà just amb la mà lliure que em quedava, l’altra la tenia ocupada. El simpàtic xicot es va posar com una fera fins que no li vaig recollir el dàtil amb l’altra mà.

Més tard, després de preguntar-ho al nostre amic, guia i company de treball a l’aeroport, vaig saber que alguns militars són antics habitants del desert o descendents d’aquests i que mantenen alguns costums molt escrupolosos amb els rituals d’urbanitat, conducta i respecte. Per exemple, en el meu cas, fins que no vaig agafar el fruit que el soldat m’oferia amb la mà dreta també amb la meva mà dreta, l’home no es va quedar tranquil. Una cosa semblant succeeix amb la manera d’asseure’s. A part de no donar mai l’esquena a ningú, no s’ha de seure amb una cama creuada damunt de l’altra i ensenyant la sola de la sabata a la persona del costat, i encara menys si aquesta és més gran que tu d’edat.

Tot això és el que ara mateix recordo d’aquest país que, sense haver-me deixat bocabadat, sí que m’ha aportat molts i interessants nous coneixements d’un món i d’una cultura desconeguts per mi fins ara. També he après que, a tot arreu on hi hagi vida i persones, hi haurà un mínim de riquesa humana.

1 comentari:

LUNA ha dit...

He pasado un rato genial leyendo tu vida en kuwait. Me encanta la forma que tienes de expresarte. Una vez me dijo una señora alemana en uno de mis viajes "el mejor libro es el que puedes caminar con tus pies" bueno mas o menos traducido era así, Y tenia mucha razón.

Saludos.