Les parets de la cabina són cobertes de fotografies descolorides i amb les puntes mig estripades: al costat de les formes voluptuoses d’una noia de calendari de fa deu anys, hi ha un pòster de tonalitats sèpia d’un equip de futbol; al dessota d’una estampa d’un Crist que plora llàgrimes de sang, apareix una fotografia dedicada d’un presentador de televisió que un dia va utilitzar el pàrquing; i així, de mica en mica, per un estrany procés de palimpcestació que se serveix de les taques d’humitat (continents invasors que van a la deriva), la cabina ha esdevingut un santuari del politeisme més innovador.
Pàgina 149-150, Jordi Puntí, “Pell d’armadillo”, Segona edició: abril 1998, A tot vent, Edicions Proa, S.A.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada