El poeta de balcons mira aleatòriament les anades i vingudes de la quitxalla eufòrica i els clarobscurs reflectits en els ulls perduts de la farmacèutica mamelluda on hi veu, indefectiblement, aspirines (efervescents). Símils, metàfores i comparacions són insuficients; liniments, ungüents, condons i pasta de dents desplacen la poesia. Culivada, la farmacèutica desafia la gravetat tot recollint un Bic i el poeta de balcons pateix, però s’inspira i inspira.
Per la finestra veu el carrer ple de Renaults 21 amb “ordenador de a bordo” que avisen que la porta és oberta, però no tenen “turbo boost”. El quiosquer cavalcant un Vespino vol fotre’ls una escopetada perquè callin! Però el multen per dur un tub sense silenciador i el carburador trucat. I amb tant de merder el 24 no arriba i els nens continuen jugant. El poeta s’ho apunta a la Moleskine així com també s’apunta que només és capaç de veure el pits de la farmacèutica ensabonats amb Moussel, de Legrain.
Finalment la quitxalla entra a la farmàcia amb Burman Flash de llimona i de taronja a les mans, el Colajet, el Dràcula i el Tiburón són per als germans grans. Volen Cerebrino Mandri per a les migranyes de les mares però s’enduen fil dental per als pares. És igual, tenen pressa per a arribar a casa i veure en Goku. I el poeta de balcons surt a comprar Moussel.
dilluns, de març 29, 2010
Vius
On és el límit del què podem dir? Passem la frontera de la simple expressió i de l’acte de compartir si parlem sense barreres del què sentim? Sense cap mena de barrera no ho fem mai perquè seria destructiu, arrasador. Però això seria l’extrem més extrem d’una situació que hauria de ser més habitual, o més ben dit, més espontània (“habitual” seria un concepte fruit de la subjectivitat social).
Sense caure en el recurs fàcil de culpar a la Societat de res perquè al cap i a la fi cadascú de nosaltres és a la vegada l’últim i el primer culpable i responsable de les nostres decisions, sí que és cert que hi ha patrons de comportament establerts que ens encotillen. Ens hem educat en una cultura que limita que deixem fluir el què sentim quan realment en tenim ganes amb tot el què això implica. Després de mirar als ulls d’una altra persona, si hi ha alguna connexió, es nota, i llavors tot ens hauria de sortir tal qual ho percebem. Les paraules haurien de ser la projecció del què s’està movent pel cervell i del pessigolleig que ens està creixent a l’estómac, i sempre acompanyades de l’espontaneïtat en la mirada, en el tacte (es pot abraçar de moltes maneres), en el gest, etc. Hem de ser capaços de mirar-nos als ulls i després anar abocant el què se’ns va generant a dins, cadascú en el format expressiu que intuïtivament li surti. Un petit moviment amb la mà pot ser tan revelador com un petó esporàdic a la galta o com quinze paraules a tota velocitat, tot depèn de la força en la intenció, és a dir, de la intensitat.
És ben cert que si sempre tots actuéssim així en tot moment i amb qualsevol sentiment o sensació, viure en societat seria incontrolable per no dir impossible, hi ha d’haver alguns límits no escrits que evitin l’autodestrucció. Però tampoc no cal passar als extrems de viure en la fredor de la inexpressió ni tibar més els fils de la cotilla. Val la pena intentar-ho, passi el què passi pot ser tremendament gratificant i alliberador tot i que, a la vegada, dolorós i punyent, i fins i tot pot obrir-nos pas cap a nous camins desconeguts i plens de dubtes. Però això ens fa sentir vius, i vivim perquè ens en sentim.
Sense caure en el recurs fàcil de culpar a la Societat de res perquè al cap i a la fi cadascú de nosaltres és a la vegada l’últim i el primer culpable i responsable de les nostres decisions, sí que és cert que hi ha patrons de comportament establerts que ens encotillen. Ens hem educat en una cultura que limita que deixem fluir el què sentim quan realment en tenim ganes amb tot el què això implica. Després de mirar als ulls d’una altra persona, si hi ha alguna connexió, es nota, i llavors tot ens hauria de sortir tal qual ho percebem. Les paraules haurien de ser la projecció del què s’està movent pel cervell i del pessigolleig que ens està creixent a l’estómac, i sempre acompanyades de l’espontaneïtat en la mirada, en el tacte (es pot abraçar de moltes maneres), en el gest, etc. Hem de ser capaços de mirar-nos als ulls i després anar abocant el què se’ns va generant a dins, cadascú en el format expressiu que intuïtivament li surti. Un petit moviment amb la mà pot ser tan revelador com un petó esporàdic a la galta o com quinze paraules a tota velocitat, tot depèn de la força en la intenció, és a dir, de la intensitat.
És ben cert que si sempre tots actuéssim així en tot moment i amb qualsevol sentiment o sensació, viure en societat seria incontrolable per no dir impossible, hi ha d’haver alguns límits no escrits que evitin l’autodestrucció. Però tampoc no cal passar als extrems de viure en la fredor de la inexpressió ni tibar més els fils de la cotilla. Val la pena intentar-ho, passi el què passi pot ser tremendament gratificant i alliberador tot i que, a la vegada, dolorós i punyent, i fins i tot pot obrir-nos pas cap a nous camins desconeguts i plens de dubtes. Però això ens fa sentir vius, i vivim perquè ens en sentim.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)